A una paraula vella se’n troba una de nova

Fer una ullada a la realitat lingüística del valencià ens mostra la clara diferència entre la llengua parlada i l’escrita. És evident que una llengua mai no es pot escriure com es parla per diversos motius, entre els quals hi destaquem, per exemple, l’ortografia, l’accentuació i la necessitat de crear un estàndard que unifique les diverses parles que té una mateixa llengua.

Recorde un professor de la facultat que sempre insistia que la llengua és del poble perquè és el poble qui la parla, qui la manté viva, i per tant, deuríem fer-la fàcil per al poble i fer fàcil que arribe a tothom perquè tothom la continue parlant però també perquè tothom l’escriga, i així, que no mora mai.

Ad açò faré referència, doncs, en este article; a eixes xicotetes paraules o grafies que diem sense saber per què, ni des de quan, ni d’on venen. I remarque en el meu escrit l’ús d’ad perquè en la nostra parla quotidiana l’emprem molt sovint però en canvi, en l’escriptura, està totalment en desús. Ara bé, qui no ha dit mai ( tot i sense adonar-se’n que ho ha dit) exemples com ara: “dis-li ad aquell home que entre ja”, “ara li toca ad ella”, “açò serà per ad ells”, “estarà ad algun lloc” o “conviden ad altres i a mi no m’han dit res”.

Ad com a variant de la preposició a que utilitzem en la parla però no en l’escriptura des de fa segles. Documents del segle XIII mostren ja la vacil•lació del seu ús amb el de la preposició actual a, com ara al Llibre d’Evast e Blanquerna, de Ramon Llull: (...)anàs a menjar ad aquelles bodes(...)”. O un altre exemple, la crònica de Jaume I, on només una vegada s’escriu la forma ad: “(...)E ell fias tant en el, e en la sua amor, que liurà ad ell nos per nodrir(...)”, però en canvi, la resta de vegades ja s’escriu la preposició sense la –d: “(...)a en Dalmau de Crexell e a altres qui eren(...)”.

Si seguim l’origen d’esta forma, arribem doncs a la teoria que la forma ad en l’actualitat és una variació de la preposició a que utilitzem en el valencià quan va davant d’un pronom. Però potser la d no vinga de la preposició llatina ad referida a lloc, potser siga una evolució d’una possible forma at del llatí o, potser, ha aparegut posteriorment. Això sí, siga quin siga el seu origen, el que sembla clar és que l’utilitzem per evitar l’hiat i/o l’elisió amb la següent vocal del pronom, a l’igual que en altres zones del territori lingüístic, en lloc de la d han afegit en la seua parla, la n (segurament, per influència de la preposició en); l’utilitzem doncs, per facilitar-nos la nostra parla, la nostra llengua.

Així doncs, el que és cert, és que este ús encara viu en la nostra llengua de la forma preposicional ad, no deixa de ser un clar exemple que una llengua l’enriquix el poble i que el poble és aquell qui la parla, qui l’escriu, qui l’utilitza. Per tant, no deixem mai de parlar-la ni d’escriure-la perquè en definitiva, som nosaltres qui l’utilitzem, som el poble qui la mantenim, som tots els qui la fem. Però d’açò, en seguirem parlant...