Pel novembre, castanyes i nous

Quan novembre ve, abriga’t bé. I és de veres. Ha entrat el fred, tot i que el Sol encara ens vol mostrar la seua última escalfor durant estos darrers dies del mes, abans de l’arribada de l’hivern. És temps, doncs, de castanyes i nous.

Parlàvem en l’article anterior d’eixos trets de la llengua que es perden però en la parla continuen. De paraules que diem sense saber per què. En definitiva, de què les paraules són com les cireres; unes en porten d’altres.

Un exemple d’esta evolució lingüística seria la locució de veres, forma abreujada que ve del mot deveres i que significa “de veritat”.

Esta paraula formaria part de les expressions a deveres, molt emprada pels nostres clàssics però ja no utilitzada en els nostres dies, i de de deveres, encara ben viva entre nosaltres en qualsevol de les seues formes (deveres, de deveres, de veres). Tenim també la forma mallorquina de bon deveres, la forma de l’oriental de debò, o la castellana de veras. Totes elles, amb un mateix significat i totes elles, formes correctes i acceptades per la normativa per a dir que “és veritat”.

Ja al nostre clàssic del segles XV, Tirant lo blanch, ens apareix aquesta locució:
(...)Senyor Capità, yo'm voldria assegurar de vostra mercè que a burles ni a deveres lo que yo us he dit en gran secret no u sabés ma senyora la princesa(...). Fragment que pertany al capítol 254, quan Tirant ja és a l’Imperi Grec i parla amb la Viuda Reposada sobre el seu amor cap a la princesa Carmesina.

Ara bé, esta paraula té el seu origen en l’antic adjectiu ver ( i les seues formes vers, vera, veres), que significava “d’acord amb la veritat”, és a dir, vertader. Un adjectiu que era molt emprat també, pels nostres clàssics, com ara Ramon Llull al Llibre de les meravelles: (...)Aquelles paraules no eren veres(...); o Jaume I a la seua Crònica: (...) E donchs, ver Déus e poderós, vós me podets gardar(...), entre d’altres.

Així doncs, una mostra clara de l’evolució del llatí (vēru) a les llengües romàniques (ver) i una clara evolució, doncs, del pas del temps d’una llengua marcat en les seues paraules, marcat en la seua parla.