dimecres, 28 de gener de 2009

D’això..., n’hem parlat!!

Gairebé jo no tindria ni un any de vida. Ni tan sols vivia a Onda. Ni recorde tampoc el moment en què el domicili de la meua família va canviar d’una gran avinguda de Barcelona a un estret carrer d’Onda. Tan sols em queden pinzellades de records jugant al carrer Sant Joaquín amb els néts del “sinyo” Pepe i de la “sinyo” Maria.

Al carrer, estret i sense gaire llum, tan sols girant el cantó des de la plaça de l’Ajuntament, es llegia IMPRENTA, si no recorde mal, en lletres majúscules de color roig i sobre un fons blanc. Enfront, hi vivia jo.

Eren temps de jugar al carrer però nosaltres, a més a més, gaudíem de la planta baixa dels veïns, que quan venien les bessones i els seus germans, podíem entrar a jugar entre els amagatalls d’antigues màquines. Supose que en aquells moments, allí ja només hi quedaven marques del passat d’aquella empresa familiar que jo tan sols coneixia per ells i per El Full.

Han passat molts anys. Al carrer Sant Joaquín ja no hi ha el rètol d’IMPRENTA; la façana de cal “sinyo” Pepe Castañ ja no és igual; i supose, que a aquella planta baixa on hi jugàvem, ja no hi quedarà res d’aquells dies. Ni tampoc jo ja no visc allí. Quants canvis...

El 29 de setembre jo vaig començar a col•laborar amb El Full per un compromís que vaig agafar després de la mort d’un vell amic, d’un bon mestre.

Ara, tres mesos després, i a les portes de complir els vint-i set anys, El Full ha decidit acabar la seua tasca com a informadors locals, ja que la seua missió ja ha estat complerta. Han sigut molts anys de treball, d’esforços i d’informació setmanalment que el poble d’Onda us ha agraït, entre d’altres maneres, atorgant-vos el premi de Seny Onder, i com no, confiant en vosaltres i llegint-vos cada dimecres a la nit.

Jo, des d’estes línies que ja no tenen res a veure amb el que fins ara he estat escrivint per a vosaltres, he de dir-vos que sempre tindré en la ment aquell titolar que deia... “Fira 2000: festa i aigua”. Un any que, tot i haver estat passat per aigua, mai no oblidaré però que a més a més, sempre us recordaré al meu costat amb fotos i entrevistes.

Us done les gràcies a tot l’equip de redacció per haver-me donat l’oportunitat d’haver escrit en El Full, i per això em sent molt orgullosa de plegar amb vosaltres i tancar, tots junts, les pàgines d’esta història; però també us done l’enhorabona per tota la tasca que heu fet durant estos anys, dia rere dia, setmana rere setmana, perquè jo, a l’igual que molta gent del poble, he crescut amb vosaltres. Bon any a tots i fins sempre!!

Amics, companys:
ara us deixe aquests mots
terrosos encara.
Els he tret de la terra,
i són per a vosaltres:
els he trets
amb gran amor,
amb gran afany
de la mateixa terra que ens corona. (…)
Vicent Andrés Estellés.

dilluns, 26 de gener de 2009

Nadal en dijous, penja l’arada i ven els bous

Ha arribat el fred. Arriba l’hivern i els carrers i les botigues s’omplin de llums i d’ornaments. Ja ve Nadal.

És fàcil en estes dates escoltar nadales i poesies. Tatarejar aquella cançó que diu allò de...”la nit de nadal és nit d’alegria...” o aquella que diu...”ha nascut un minyonet ros i blanquet, fill de la Verge Maria és nat en una establia, fum, fum, fum...”.

Jo em quede també en aquell fragment d’un poema de Martí i Pol que diu “(...)només cal que estimeu l’esperit de les coses humils i acosteu, com infants temorosos, els llavis i el cor al nadó del Portal(...).

És temps de pau. Els flocs de neu decoren molts paisatges de l’interior i les persones sembla que ens convertim més solidàries. “Bon Nadal!! Bon Nadal!!”

També la literatura popular ens ha deixat marques d’esta festivitat mitjançant refranys com ara: “El dia dels reis, parlen els estels”, “Menjar raïms pel Cap d’Any, porta diners tot l’any”, “Per Nadal a casa i prop de la brasa”, o “La nit de Nadal, la més clara de l’any”.

Doncs bé, amb totes estes mostres que la nostra literatura ens deixa palesa sobre els “benvolguts” nadals, només em queda esperar que Melcior, Gaspar i Baltasar vinguen carregats de pau, d’amor i de salut i que, malgrat estos temps que vivim, tots puguem somniar que realment, “Jesús és nat al portal” i la pau i la felicitat regnen al nostre voltant.

En seguirem parlant en tornar de les vacances. Bones festes i feliç any nou!!

dijous, 22 de gener de 2009

La clau és la pau

Article 1
1. Espanya es constituïx en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors (...) la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. (...)
Article 2
La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, (...) i reconeix i garantix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.
Article 3
1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

(...)

Així comença la Constitució espanyola. Un document signat ara fa trenta anys, quan Adolfo Suárez presidia el govern espanyol, quan ens obríem camí per eixir d’una dictadura i quan els partits polítics que representaven el congrés en eixos moments, es van unir i es van ficar d’acord per redactar i portar endavant eixe document.

Així doncs, Gabriel Cisneros, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez Llorca com a representants d’UCD; Manuel Fraga com a representant d’Alianza Popular; Gregorio Peces-Barba, per part del PSOE; Jordi Solé Tura per part del Partido Comunista Español, i Miquel Roca com a representant dels catalans, per part de Convergència i Unió, redactaren tots a una l’avantprojecte del que acabaria sent la Constitució que poc temps deprés, unificaria els espanyols i defensaria i protegiria el que fins ara no havia estat ben vist per un ampli sector de la societat: les diverses cultures, les diverses nacionalitats, les diverses llengües.

Han passat molts anys des d’aquell naixement, però queda ja palesa la intenció dels seus pares: fer que puguera adaptar-se a tots els espanyols i unificar-los donant valor a les llengües autònomes, així com donar-los respecte i protecció.

Per tant, defensarem un estat plurilingüe, amb diverses nacionalitats, diverses cultures i diverses llengües però, on tothom serà respectat per pertànyer a una determinada cultura o per parlar una llengua en concret.

Ara bé: si Espanya, com bé diu la Constitució, té el deure de lluitar a favor de la “llibertat, de la justícia, de la igualtat i del pluralisme polític”, caldria, durant uns instants, refelexionar si a hores d’ara, tots i cadascun de nosaltres som, o seríem capaços de defensar i lluitar per estos valors, a l’igual que en un determinat moment de la història, els diversos partits polítics es van ficar d’acord i van ser tots u sol per tal de redactar una constitució, poder aprovar-la i per últim, ficar-la en marxa.

Perquè una cosa ens queda clara: si al llarg de trenta anys, una persona canvia i a poc a poc es fa major, també una societat al llarg de trenta anys evoluciona i un document, amb trenta anys, es pot quedar desfassat. Per tant, si tot ha anat canviat durant estos trenta anys llevat de la Constitució, seria convenient reflexionar si caldria actualitzar-la i fer-li les reformes addients.

Però, perquè això passe, no ho oblidem, tots hauríem de ser capaços de lluitar i defensar eixos valors que se citen en estos articles i respectar-nos tots, sense prejudicis polítics, ideològics ni lingüístics, i així, tornar a ser una unitat disposada a reformar la Carta Magna i adaptar-la doncs, a la societat actual.

Així, amb el respecte a la diversitat, i amb llibertat, justícia i igualtat, cada habitant defensarà el seu poble i cadascú parlarà la seua llengua.

Mes de desembre, mes de les festes

S’apropa el Nadal i només hem de fixar-nos en els llums que ja il•luminen els nostres carrers, en l’esperit que hi ha hagut el darrer cap de setmana a la plaça d’Espanya; els xiquets ja assagen les seues nadales a les escoles, i els supermercats, ja s’omplin de torrons i polvorons.

Si fem una ullada a la història de la nostra literatura, també veiem una àmplia mostra d’eixe esperit del Nadal, mostra que he intentat reflexar amb un recull de poemes i fragments que ens parlen d’estes festes tan especials. Així, poetes dels segles XVII i XVIII, o Jacint Verdaguer ja al segle XIX, o nombrosos poetes del segle XX com ara Manent, Maragall o Martí i Pol ens descriuen els seus sentiments, la seua visió, els seus nadals...



Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s’estenen,
a la llum de la posta suaus s’encenen
i de la nit deixen veure algun estel.
És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar(...).
Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats(...).

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i el tres Reis i l’estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la Cova(...).
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i el tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’Infant i de tots en la nit de la gran meravella.

Cantem tots, cantem
la ditxa, la glòria,
l’amor, la memòria.
Cantem tots, cantem
de l’infantet l’amor,
de la mare la glòria,
dels dos la memòria.
Cantem tots, cantem
la ditxa, la glòria de Betlem(...).

Vindrà la nit del gran misteri
i haureu de treballar fins que el darrer
toc de sirena us alliberi.
Aleshores esclatarà la joia:
Bon Nadal! Bon Nadal! (...)

Per una nit oblideu-vos de tot:
dels deutes, de la feina, de la gent,
i canteu com infants
les cançons inefables
i confieu que tot serà més pur
d'ara endavant(...).

(...)Per qualsevol camí de llum
arribareu al Portal.
És tan clara la nit i tan pura!
Només cal que us deixeu gronxolar,
com l’Infant (...).
Només cal que estimeu l’esperit
de les coses humils
i acosteu, com infants temorosos,
els llavis i el cor al Nadó del Portal
i ja per sempre restareu ancorats
a la platja de llum de la nit de Nadal(...).

Del fons de la plana
veníem sorruts.
Hi havia una estrella
segons els llanuts.
Passàvem de pressa
davant un portal.
A dins celebraven
la nit de Nadal(...).
Al mig de la plaça
cantàvem cançons.
Menjàvem per força
neules i torrons.
Tot era silenci
enllà dels carrers(...).
Fugíem pels rostos
i ja era Nadal.

(...)D’un Noi de Betlem
amorós los parla,
que adoraren junts
pastors i monarques(...).

(...)Estrella benvolguda,
astre misteriós,
al món claves la vinguda
d’un Rei meravellós(...).
Gosen ja la presència
de l’Infant que han cercat,
admiren sa indigència,
adoren sa majestat.
Lliberals, llur riquesa
empleant en presents,
i als peus de la pobresa
posen or, mirra i encens(...).
Pareix fill de Maria,
pareix dolç Salvador!
En tot temps, ànima pia,
consumeix-te de amor.

dilluns, 19 de gener de 2009

Si vols saber el vent d’on ve, mulla’t el dit

“Lo tro és feriment de vapors caldes e seques en àer mogut per combatiment de vents la un contra l'altre, los quals vents són moguts per la ponderositat de les nuus”

Així ens definia Ramon Llull al Llibre de les Meravelles, com es forma un tro a partir dels vapors calents i secs qie hi ha a l’aire i que es mouen per la lluita dels vents, l’un contra l’altre, els quals, al mateix temps, es mouen a causa del pes dels núvols.

Ara, com el xiuxiueig de la música que estos dies ens porta Santa Cecília, ja sentim el xiuxiuejar d’un vent que ens porta el fred.

Vent, un fenomen meteorològic que consistix en un moviment horitzontal de l’aire provocat, sobretot, per la diferència de temperatura entre les diverses capes de l’atmosfera (definició segons el Diccionari català-valencià-balear).

Vent, paraula que prové del llatí (ventu) i amb la qual, la nostra llengua, ha fet nombroses expressions, frases fetes i refranys: “Quan plou, plou, quan neva, neva, quan fa vent, aleshores fa mal temps” (per mostrar el malestar que provoca el vent tot i el mal oratge que porte l’aigua i la neu); “Després del gran vent, corre el gran torrent” (per indicar que després del vent, sol venir la pluja); “Vent xerraire, vent merdaire” (refrany que utilitzem per dir que quan el vent xiula molt, no sol ser perillós), o “Quan passa el vent per la flauta, és hora de fer anar els dits” (que significa que cal aprofiatar les ocasions que es presenten en el moment en què es presenten). I com estos, un munt de refranys populars que els valencians hem anat creant per tal de crear paral•lelismes entre este fenomen i la realitat que ens envolta.

Però també tenim expressions com ara: “ratxada de vent” per indicar una bufada de vent molt intensa i violenta en un breu perìode de temps; “girar-se el vent”, quan volem dir que el vent canvia de direcció; “vent en popa” per referir-se a aquell vent que segix la mateixa direcció que nosaltres; “anar cadascú pel seu vent”, que vol dir que cadascú va de la seua part; “per cap vent del món”, o de cap manera; “anar més que el vent”per dir que es va a una gran velocitat; “córrer mals vents”, és a dir, mals temps; “seguir el vent”, o obrar segons les convinències de cadascú, o “mirar de quin costat ve el vent” per a observar el curs dels esdeveniments i així actuar.

Amb tot, un ampli corpus lèxic que la gent hem anat creant amb el pas del temps i amb l’ús de la llengua. Ara bé, cal tenir en compte que els vents cardinals en són quatre: Tramuntana (si ve del Nord), Llevant (de l’Est), Migjorn (del Sud) i Ponent (de l’Oest). La resta de vents intermedis ja varien de nom segons la zona i els accidents orogràfics de cada terreny, tot i que a la mediterrània i a les illes Balears, prenen els mateixos noms: Gregal (quan el vent bufa del nord-est), Xaloc (del sud-est), Llebeig (del sud-oest) i Mestral (del nord-oest).

Tramuntana: Vent que bufa des del nord i que sol ser molt fred. El seu nom deriva del llatí “transmontana” i significa “a l’altra banda de les muntanyes”. D’ell, deriven refranys populars com ara: “Si plou de tramuntana, plou de bona gana” (ja que després del vent de Tramuntana, sol ploure en quantitat); “Tramuntana per Sant Miquel, tot l’any veuràs el cel” (per a indicar que si el dia assenyalat bufa el vent de Tramuntana, durant la resta d’any el cel estarà ras), o expressions populars, com per exemple: “Bufar més fort que la Tramuntana” (per a referir-se a aquelles persones qui tenen molta vanitat), o “Perdre la Tramuntana de vista” (que significa perdre el nord, l’orientació).

Llevant: Vent que bufa de l’est. El seu nom té l’origen al llatí “levante”, que significa “que s’aixeca”. També fa referència a les terres situades envers el punt per on ix el Sol. Ens ha deixat refranys com ara: “Llevant de matinada, aigua assegurada” (per a indicar la pluja que ve després de bufar el vent del llevant), o “Sol roig, llevant a prop” (és utilitzat per a dir que quan el cel està de color roig, bufarà el vent).

Migjorn: Vent que bufa del sud. El seu nom deriva del llatí vulgar “medio diurno” o “migdia”. El refranyer popular ens ha deixat, entre altres, “Migjorn d’hivern, pluja d’infern”.

Ponent: Vent que bufa de l’oest. El seu nom té l’origen en el llatí “ponente”, que significa “que es pon”, per això, el nom del vent que bufa d’on es pon el Sol. Tenim refranys com per exemple: “Any de ponent, llevant la mou”; “Vent de ponent, vent dolent”; “De Ponent, ni aigua ni vent”, o “Ponent, l’aigua freda i el vi calent”.

Gregal: Vent del nord-est. El seu nom ve del llatí “graecale”, que significa “pertanyent als grecs”. Tenim refranys com ara: “Vent de Gregal, mal!”, o “En Gregal, ni peix ni pardal” (per a indicar que no és un vent favorable ni per a la pesca ni per a la caça).

Xaloc: Vent que bufa del sud-est. L’origen del seu nom és l’àrab “xaluc” o “axxaluc” (amb l’article), per això en algunes zones, el vent és anomenat “aixaloc” o “eixaluc”. El seu significat seria “moviment brusc de la mar”. Ens ha deixat refranys com: “Xaloc, molt mar i peix poc” (ja que produïx un gran moviment i fa difícil la pesca), o “Xaloc, tanca la porta i fes bon foc”.

Llebeig: Vent del sud-oest. El seu nom prové del llatí “libs” i està emparentat amb l’àrab “labaj”, del llatí “libyce”, que significa “a la manera de Líbia”, pel fet de soplar en eixa direcció. D’este vent tenim refranys com ara: “Llebeig, aigua veig”, “Lleveig per a sopar, aigua per a esmorzar” (es considera que quan bufa el vent d’esta direcció, és senyal de pluja), o “Vent de Llebeig, molta mar i peix fresc”.

Mestral: Vent que bufa del nord-oest. L’origen del seu nom està en el llatí “magistrale”, que significa “magistral”. Ens ha deixat refranys com per exemple: “El Mestral és la granera del cel” (quan bufa este vent, arrossega els núvols); “Vent Mestral, entra per la porta i ix pel fumeral”, o “Entre Tots Sants i Nadal, ni boires ni mestral”.

En definitiva, un total de huit vents, de huit paraules, un munt de refranys, de dites, d’expressions. Tot i això, ara, escoltem rere el silenci com canta el vent...

Pel novembre, castanyes i nous

Quan novembre ve, abriga’t bé. I és de veres. Ha entrat el fred, tot i que el Sol encara ens vol mostrar la seua última escalfor durant estos darrers dies del mes, abans de l’arribada de l’hivern. És temps, doncs, de castanyes i nous.

Parlàvem en l’article anterior d’eixos trets de la llengua que es perden però en la parla continuen. De paraules que diem sense saber per què. En definitiva, de què les paraules són com les cireres; unes en porten d’altres.

Un exemple d’esta evolució lingüística seria la locució de veres, forma abreujada que ve del mot deveres i que significa “de veritat”.

Esta paraula formaria part de les expressions a deveres, molt emprada pels nostres clàssics però ja no utilitzada en els nostres dies, i de de deveres, encara ben viva entre nosaltres en qualsevol de les seues formes (deveres, de deveres, de veres). Tenim també la forma mallorquina de bon deveres, la forma de l’oriental de debò, o la castellana de veras. Totes elles, amb un mateix significat i totes elles, formes correctes i acceptades per la normativa per a dir que “és veritat”.

Ja al nostre clàssic del segles XV, Tirant lo blanch, ens apareix aquesta locució:
(...)Senyor Capità, yo'm voldria assegurar de vostra mercè que a burles ni a deveres lo que yo us he dit en gran secret no u sabés ma senyora la princesa(...). Fragment que pertany al capítol 254, quan Tirant ja és a l’Imperi Grec i parla amb la Viuda Reposada sobre el seu amor cap a la princesa Carmesina.

Ara bé, esta paraula té el seu origen en l’antic adjectiu ver ( i les seues formes vers, vera, veres), que significava “d’acord amb la veritat”, és a dir, vertader. Un adjectiu que era molt emprat també, pels nostres clàssics, com ara Ramon Llull al Llibre de les meravelles: (...)Aquelles paraules no eren veres(...); o Jaume I a la seua Crònica: (...) E donchs, ver Déus e poderós, vós me podets gardar(...), entre d’altres.

Així doncs, una mostra clara de l’evolució del llatí (vēru) a les llengües romàniques (ver) i una clara evolució, doncs, del pas del temps d’una llengua marcat en les seues paraules, marcat en la seua parla.

A una paraula vella se’n troba una de nova

Fer una ullada a la realitat lingüística del valencià ens mostra la clara diferència entre la llengua parlada i l’escrita. És evident que una llengua mai no es pot escriure com es parla per diversos motius, entre els quals hi destaquem, per exemple, l’ortografia, l’accentuació i la necessitat de crear un estàndard que unifique les diverses parles que té una mateixa llengua.

Recorde un professor de la facultat que sempre insistia que la llengua és del poble perquè és el poble qui la parla, qui la manté viva, i per tant, deuríem fer-la fàcil per al poble i fer fàcil que arribe a tothom perquè tothom la continue parlant però també perquè tothom l’escriga, i així, que no mora mai.

Ad açò faré referència, doncs, en este article; a eixes xicotetes paraules o grafies que diem sense saber per què, ni des de quan, ni d’on venen. I remarque en el meu escrit l’ús d’ad perquè en la nostra parla quotidiana l’emprem molt sovint però en canvi, en l’escriptura, està totalment en desús. Ara bé, qui no ha dit mai ( tot i sense adonar-se’n que ho ha dit) exemples com ara: “dis-li ad aquell home que entre ja”, “ara li toca ad ella”, “açò serà per ad ells”, “estarà ad algun lloc” o “conviden ad altres i a mi no m’han dit res”.

Ad com a variant de la preposició a que utilitzem en la parla però no en l’escriptura des de fa segles. Documents del segle XIII mostren ja la vacil•lació del seu ús amb el de la preposició actual a, com ara al Llibre d’Evast e Blanquerna, de Ramon Llull: (...)anàs a menjar ad aquelles bodes(...)”. O un altre exemple, la crònica de Jaume I, on només una vegada s’escriu la forma ad: “(...)E ell fias tant en el, e en la sua amor, que liurà ad ell nos per nodrir(...)”, però en canvi, la resta de vegades ja s’escriu la preposició sense la –d: “(...)a en Dalmau de Crexell e a altres qui eren(...)”.

Si seguim l’origen d’esta forma, arribem doncs a la teoria que la forma ad en l’actualitat és una variació de la preposició a que utilitzem en el valencià quan va davant d’un pronom. Però potser la d no vinga de la preposició llatina ad referida a lloc, potser siga una evolució d’una possible forma at del llatí o, potser, ha aparegut posteriorment. Això sí, siga quin siga el seu origen, el que sembla clar és que l’utilitzem per evitar l’hiat i/o l’elisió amb la següent vocal del pronom, a l’igual que en altres zones del territori lingüístic, en lloc de la d han afegit en la seua parla, la n (segurament, per influència de la preposició en); l’utilitzem doncs, per facilitar-nos la nostra parla, la nostra llengua.

Així doncs, el que és cert, és que este ús encara viu en la nostra llengua de la forma preposicional ad, no deixa de ser un clar exemple que una llengua l’enriquix el poble i que el poble és aquell qui la parla, qui l’escriu, qui l’utilitza. Per tant, no deixem mai de parlar-la ni d’escriure-la perquè en definitiva, som nosaltres qui l’utilitzem, som el poble qui la mantenim, som tots els qui la fem. Però d’açò, en seguirem parlant...

de llengua... parlem-ne a ca nostra

Em preguntava una xiqueta a l’escola per què la seua àvia diu “ca” quan vol referir-se a “casa”, i per què la gent major del seu poble diu moltes coses en valencià que ella no sent dir als més jóvens.

Va ser aleshores quan em vaig posar a buscar, i en un diccionari de frases fetes vaig trobar que “a ca” és considerada una frase feta, que significa “a casa”. Per tant, ja vaig començar a reflexionar que esta contracció del substantiu casa és molt més reconeguda i oficial del que molts hi pensàvem.

I és que estem tips de dir: “anem a ca la tia”, o “anem a cal metge” i fins i tot “venim de can Pepet”. Exemples clars de la parla d’un poble. Exemples clars d’una llengua que viu pel poble, per la gent que la parla. Ens apareixen un cal i un can que deriven de ca+el i de ca+en, que s’anteposen al propietari de la casa a la qual ens referim. Un en que ja pràcticament s’ha perdut també, l’article personal propi del valencià que en castellà coneixem i engrandim amb el típic don.

Aleshores, i centrant-nos en el nostre ca, hi trobem la frase feta a Borriana: “vés davant ca Planes”, o l’expressió mallorquina “fer ca seva”, que significa “fer diners i estalviar”; o els refranys valencians “en cal senyor Tomàs, tots ballen a compàs”, “més sap un tonto a ca seua, que un llest a ca d’un antre”, etc. Un munt de refranys, frases fetes i d’expressions populars que ens envolten diàriament sense adonar-nos-en i que enriquixen la nostra llengua.

Però també trobem esta forma abreujada de la paraula casa fossilitzada en la nostra toponímia, com ara la Cadavall o la Cadamunt (que deriven de la casa d’avall i de la casa d’amunt), que trobem a Sant Llorenç de Morunys (Lleida), sa Caveia o sa Canova (la casa vella i la casa nova), entre d’altres alqueries mallorquines, o la Carroja (casa roja) situat a la província d’Alacant.

Així doncs, un abundant ús de la contracció ca al llarg de la història de la nostra llengua, que ja havia evolucionat del mot primitiu propi del llatí “casa”, en aquells temps, mot que significava “edifici habitable, fet de fusta o de canyissos”, però que amb l’expansió del llatí vulgar va passar a referir-se a qualsevol lloc habitable pels humans.

D’esta evolució a les llengües romàniques trobem la conservació d’esta paraula en diverses llengües a banda de la nostra, com ara el castellà, l’italià o el romanés; en canvi, en francés sols la trobem com a paraula més col•loquial, i utilitzada com a preposició, amb la seua forma evolucionada “chez”, ja que per a la resta, es refereixen a casa com a “maison”.

Doncs bé, diuen alguns lingüistes que d’este ús de la preposició francesa “chez” per a referir-se a casa és d’on apareix la nostra contracció “ca”; i també diuen uns altres que podria derivar de l’evolució de les declinacions pròpies del llatí en el seu pas a les nostres llengües. Potser, simplement, els parlants de la llengua hem desgastat fonèticament la seua última síl•laba, perquè és l’àtona, fins que s’ha perdut. Com altres expressions, com tantes altres paraules que es perden en una llengua...

¡ Quants anys han passat...!

Ens despertàvem dimecres passat amb el Penyagolosa nevat; amb un fred inesperat que ens allunya ja d’eixe airet de fira que va entrar unes setmanes abans; amb una capeta blanca sobre les nostres muntanyes veïnes que ens aporten un paisatge i una il•lusió hivernal, que ja a alguns, ens abellia gaudir després de la calor de l’estiu i de la rutina gelada que ens espera durant este mes de novembre.

I és en este clima gelat però tranquil, quan et quedes a casa llegint, reflexionant, recordant... i te n’adones que de sobte, entre eixes muntanyes nevades que estàs observant allà lluny, entre la Penyeta Roja i el Tossal Gros, hi va nàixer Tombatossals durant una forta tempesta provocada per Bufanúvols.

Tombatossals, un gegant de bon cor, un heroi que tenia la força suficient com per alçar o enderrocar muntanyes, com per a fer i desfer el que es proposava.

Així, quan el rei Barbut el va fer anar a la seua cort, li va mostrar el paisatge que tenien al davant i li digué:

- Salut per a tots i Déu ens la guarde; és desig meu, com dels meus fills, que lo terme que davant teniu, com sapiau i pugau, tornar-lo feu en formós i exuberant; vullc que los fruits i les flors se crien abondo, que l’arbreda sembrada parega solc; siga profitós lo treball; que les grans i les petites feres fuixguen a altres terres, les serps desapareguen... vullc que l’aigua cerqueu d’on n’hi haja, i que aquesta malea mai ma la veja...
- Senyor rei Barbut... sobren raons – va dir Tombatossals-; perdoneu si vos passe al davant, ja sé lo que vós voleu, i dic que tot i més se farà. ¡Sí, se farà! ¡No calia més! – i girant-se cap al terme com un il•luminat, seguia dient: - Aquest aliàs grandíssim, horta rica i esplèndida es tornarà...
- Senyor rei Barbut – va dir Cagueme interrumpint- lo que vós voleu és que arrabassen i tiren fora margallons, puix se veu que asseciats esteu de filloles i cabota; ara voleu albercocs i tarongetes...
- I bona verdura – va dir Bufanúvols -; però permeteu que los “palmitos” no els arrabassen tots... que ne queden per a graneres. (...)

Lluny ens queda este paisatge que Josep Pascual Tirado descrigué al seu llibre Tombatossals. Lluny ens queda el nostre “llaurador lletraferit” que fou col•laborador del Diccionari Català-Valencià-Balear i que va descriure la fundació de la ciutat de Castelló i de les illes Columbretes amb esta aventura apassionant a la quals ens fan viatjar els mitològics personatges de Tombatossals i la seua colla. Lluny ens queda eixe paisatge tan verd i poblat de taronges i d’hortalisses que sempre han caracteritzat la nostra terra... eixa terra que cada dia està més poblada d’urbanitzacions, de camps de golf, de polígons... Eixa terra en què de terra, cada dia, en queda menys.

Lluny de tot açò, doncs, millor seguir mirant el Penyagolosa nevat que ara ens acompanya i gaudir de les muntanyes, dels arbres que allà dalt encara hi ha, de la natura que ens envolta. Millor doncs, agafar un bon llibre esperant que arribe l’hivern i que alguna altra història ens acompanye i ens porte cap a algun lloc fantàstic i apassionant que ens farà viure una aventura en un lloc ideal, amb uns personatges genials i en un temps que sempre quedarà lluny del nostre present.

El llegat d’Al-Andalus

Si en l’article anterior parlàvem de la conquesta dels cristians de València, no està de menys tractar allò que hem heretat d’aquells qui vivien ací abans de la nostra arribada.

És a la península aràbiga (entre Medina i la Meca), on l’any 622 naix l’Islam. En eixe moment, la nostra península era habitada pels visigots, però l’Islam va començar a propagar la seua pròpia llengua per tal de fer-la universal, i és així com va començar la conquesta dels àrabs.

L’any 690, les tropes musulmanes arribaren fins les fronteres del Marroc, però no serà fins el 711 quan es donà el primer intent d’entrar en la nostra península creuant l’estret. Així, a mitat del segle VIII es produïx un desig de conversió dels cristians a l’Islam molt a poc a poc, fins que en el segle IX, la mitat de la població ja era musulmana i en el segle XII ja ho era el 90%.

Amb esta invasió, les llengües de la península, sobretot el castellà i el català, començaren a vore’s afectades per arabismes. És per això que nosaltres tenim paraules tan familiars com ara aljub (derivada de l’àrab al-jubb i en castellà evolucionada a algibe), les nostres importantíssimes rajoles (paraula d’origen àrab al-lajura que en castellà s’ha adaptat azulejo, del també arabisme az-zul•layj) o el típic fruit sec de porrat, tramús (que ha evolucionat del mot at-tarmus però en castellà amb el reforçament de l’article “al” propi de la llengua àrab), i com no, les nostres at-tarunja, conegudes en la nostra llengua com taronges. Veiem doncs, a través d’estos exemples, com l’àrab ha deixat una important herència en la nostra llengua, un lèxic que en l’actualitat emprem amb tota normalitat i que ens deriva de la llengua àrab.

També hi tenim present, sobretot en la nostra toponímia, a més d’un munt de noms de pobles que en deriven de l’àrab, l’article aglutinat al propi d’esta llengua, tot i que cal tenir present, que quan una llengua pren una paraula d’una altra, mai no sol agafar-la amb articles. Citaré per exemple, l’Alcúdia, Algímia de Almonacid, Almassora, Alqueries, Benicàssim, Benigànim...

Ara bé, es veu que una part important d’arabismes que nosaltres vam recollir, porten l’article inclós, sobretot en la llengua espanyola i no pas tant en la llengua autòctona, que sembla sí va anar rebutjant l’article posteriorment. I citarem com a exemples l’al-qutun < l’alcoton < lal cotó < el cotó (tot i que el castellá ha mantés l’article), o al-barqur < albarcoque < albercoc. El manteniment o la pèrdua d’este article dependran de les vies de penetració de la paraula en concret i del seu moment d’introducció.

Doncs bé, amb este llegat que fa de la nostra llengua un poc més àmplia i rica, després d’haver recollit les al-harruba durant el mes de setembre, i amb este airet de Fira que ja es respira pels nostres carrers, des de l’ar-rabad de Sant Josep fins a l’at-tala’ia, des de la plaça de l’al-mudi fins a Beniparrell, és hora de posar-se els as-sarawîl ( o saragüells) i gaudir de les nostres festes poulars. Ja seguirem parlant-ne la pròxima setmana. Bona Fira!!

Te Deum laudamus

“Ara comptarem en qual manera nos som engenrats, e en qual manera fo lo nostre neximent. Primerament en qual manera fom engenrats nos: Nostre pare lo Rey en P. no uolia ueser nostra mare la Reyna, e endeuench se que una uegada lo Rey nostre pare fo en Lates, e la Reyna nostra mare fo en Mirauals. E uench al Rey •I• rich hom per nom en •G• Dalcala, e pregal tant quel feu uenir a Mirauals on era la Reyna nostra mare. E aquela nuyt que abdos foren a Mirauals, uolch nostre Senyor que nos fossem engenrats. E quan la Reyna nostra mare se senti prenys, entrassen a Montpestler. E aqui uolch nostre Senyor que fos lo nostre naximent en casa daquels de Tornamira ' la uespra de nostra dona sancta Maria Candaler. E nostra mare sempre que nos som nats enuians a sancta Maria, e portaren nos en los braces, e deyen matines en la esglesia de nostra Dona: e tantost con nos meseren pel portal cantaren:
Te Deum laudamus.”

Enguany celebrem el 800 aniversari d’este naixement. El d’una figura tan emblemàtica per a tots els valencians com és la del rei Jaume I.

Després de cinc mesos de setge, el 28 de setembre de 1238, vespra del dia de Sant Miquel, el rei de València, Zayyan ibn Maudauix, signà la rendició de la ciutat de Balansiya a Jaume I amb la condició de disposar de cinc dies perquè tots aquells que vulgueren pogueren eixir lliurement de la ciutat.

“E quan uench a cap de •II• dies els faeren parlar pleyt, e dixeren que sils dauen espay de •I• mes, si nols hauia acorregut lo Rey de Ualencia, que retrien la uila. E nos dixem los que nols esperariem •III• dies, nous direm, •I• mes, e que si no la uolien retre, ques aparaylassen de la batayla, que a mal lur pesar la hauriem. E puys demanaren ne •XV• dies. E nos dixem que nols dariem los •XV•, nils •VIII•, nils •V• E els que uiren que aixi era, dixeren que farien aquest pleyt, quen lexariem exir les persones ab les robes quessen porien traure retrien la uila: e aço farien dins •V• dies per raho daparaylar lurs coses, e irien sen, e que hom quels guias tro a Nulles, e que iurassem nos que nols trencas bom aquel guiatge, e que fossen saus e segurs tro a Nulles. E dixem los quey hauriem acort. E fo aytal lacort, que qui guardaua la messio que hom hi feia cascun dia, e que era loch per quel Regne de Ualencia se podia goanyar mils que per negun loch que hi fos, e guardan encara quel podia hauer gran barayla al entrar de la vila entre cathalans e aragonesos, e molta altra gent quey hauia estranya, e altra que hauia molt pa en la uila que poria romanir a aquels qui tendrien la frontera: e per aço e per moltes daltres coses tinguem per bo que prefessem aquel pleyt: e fo aixi feyt, quen exissen tots dins •IIII• dies ab aço quen porien leuar en les costes e en les mans. E en aquesta manera haguem Burriana: e per tal que sapien les gents quants homens hauia en Burriana, entre homens, e fembres, e tosets foren •VII• milia e •XXXII•, e dural seti ans que fos presa •II• meses.”
Diu la tradició que Zayyan fou l’últim en eixir de la ciutat el dia 8 d’octubre, i que l’endemà, dia de Sant Dionís, Jaume i el seu seguici van fer l’entrada solemne a la ciutat, on el nou bisbe de València consagrà la mesquita major com a catedral i celebrà la aprimera missa d’agraïment.

Malgrat que la seua conquesta no acabaria ací, Jaume I, pocs mesos després va donar els Furs de València a la ciutat, proclamant la fundació del nou Regne de València i otorgant-li, per tant, una nova llengua, una cultura i una identitat.
Així, València, en l’any 1239 ja era un regne propi, una entitat política, jurídica i econòmica, amb moneda pròpia i unida dinàsticament a la Corona d’Aragó.

Per tot això, cal commemorar la figura de Jaume I i celebrar el dia 9 d’octubre per tal que allò que se’ns va lliurar amb esta conquesta perdure per sempre.

D’AIXÒ, … PARLEM-NE!

Mai no trobes a faltar una persona fins que te n’adones que ja mai tornaràs a estar amb ella…

Fa gaire dotze hores que m’he assabentat de la mort de Vicent. Amic dels meus pares. Per a mi, una persona culta i llesta, interessada pel seu voltant, pel seu país, per la seua llengua.

Una persona que, dins el meu àmbit acadèmic i professional m’ha ensenyat molt. M’ha ensenyat a apreciar el que tenim, el que és nostre.

Ell em va introduir en un món lingüístic que fins el moment m’agradava però no coneixia gaire. Ell em va fer obrir els ulls i descobrir eixe món en el que poc després jo anava a entrar i a dedicar part de la meua vida: la nostra llengua. La nostra literatura.

Moltes xerrades durant els meus primers anys d’universitat amb tu, Vicent, em van fer valorar la llengua com a patrimoni únic i exclusiu que tan sols podem tenir i gaudir uns pocs ciutadans d’esta nació on vivim. I és per això, i per tu, i per tot el que m’has ensenyat, que a partir d’ara, voldria tornar-te tot eixe llegat des d’estes línies. És per tu, doncs, que “d’això, ... en seguirem parlant!!” I algun dia, qui sap on, tornarem a tindre eixes converses al bar, amb els teus quaderns de Ruaix, amb la teua gramàtica de Sanchis Guarner, i amb unes servilletes plenes d’anotacions teues, per seguir parlant, per seguir ensenyant-me.

dissabte, 17 de gener de 2009

EL MEU PAS PER el full


Ja sabeu que he estat un temps escrivint al setmanari El Full, però com que han tancat (pareix que he sigut un poc gafe...) i ara tinc més temps, he creat este bloc per compartir els meus escrits publicats, per si algun (o alguns) no els heu llegit, per si voleu fer algun comentari sobre algun d'ells...

En definitiva, per parlar-ne un poquet!!

BENVINGUDA

Hola a tots!!

Este és el meu bloc. Per fi me n'he fet un... ara ja tinc un poc més de temps, jejejee!!

De moment és una prova, per veure si funciona o no...

Ja en parlarem!!