dilluns, 19 de gener de 2009

de llengua... parlem-ne a ca nostra

Em preguntava una xiqueta a l’escola per què la seua àvia diu “ca” quan vol referir-se a “casa”, i per què la gent major del seu poble diu moltes coses en valencià que ella no sent dir als més jóvens.

Va ser aleshores quan em vaig posar a buscar, i en un diccionari de frases fetes vaig trobar que “a ca” és considerada una frase feta, que significa “a casa”. Per tant, ja vaig començar a reflexionar que esta contracció del substantiu casa és molt més reconeguda i oficial del que molts hi pensàvem.

I és que estem tips de dir: “anem a ca la tia”, o “anem a cal metge” i fins i tot “venim de can Pepet”. Exemples clars de la parla d’un poble. Exemples clars d’una llengua que viu pel poble, per la gent que la parla. Ens apareixen un cal i un can que deriven de ca+el i de ca+en, que s’anteposen al propietari de la casa a la qual ens referim. Un en que ja pràcticament s’ha perdut també, l’article personal propi del valencià que en castellà coneixem i engrandim amb el típic don.

Aleshores, i centrant-nos en el nostre ca, hi trobem la frase feta a Borriana: “vés davant ca Planes”, o l’expressió mallorquina “fer ca seva”, que significa “fer diners i estalviar”; o els refranys valencians “en cal senyor Tomàs, tots ballen a compàs”, “més sap un tonto a ca seua, que un llest a ca d’un antre”, etc. Un munt de refranys, frases fetes i d’expressions populars que ens envolten diàriament sense adonar-nos-en i que enriquixen la nostra llengua.

Però també trobem esta forma abreujada de la paraula casa fossilitzada en la nostra toponímia, com ara la Cadavall o la Cadamunt (que deriven de la casa d’avall i de la casa d’amunt), que trobem a Sant Llorenç de Morunys (Lleida), sa Caveia o sa Canova (la casa vella i la casa nova), entre d’altres alqueries mallorquines, o la Carroja (casa roja) situat a la província d’Alacant.

Així doncs, un abundant ús de la contracció ca al llarg de la història de la nostra llengua, que ja havia evolucionat del mot primitiu propi del llatí “casa”, en aquells temps, mot que significava “edifici habitable, fet de fusta o de canyissos”, però que amb l’expansió del llatí vulgar va passar a referir-se a qualsevol lloc habitable pels humans.

D’esta evolució a les llengües romàniques trobem la conservació d’esta paraula en diverses llengües a banda de la nostra, com ara el castellà, l’italià o el romanés; en canvi, en francés sols la trobem com a paraula més col•loquial, i utilitzada com a preposició, amb la seua forma evolucionada “chez”, ja que per a la resta, es refereixen a casa com a “maison”.

Doncs bé, diuen alguns lingüistes que d’este ús de la preposició francesa “chez” per a referir-se a casa és d’on apareix la nostra contracció “ca”; i també diuen uns altres que podria derivar de l’evolució de les declinacions pròpies del llatí en el seu pas a les nostres llengües. Potser, simplement, els parlants de la llengua hem desgastat fonèticament la seua última síl•laba, perquè és l’àtona, fins que s’ha perdut. Com altres expressions, com tantes altres paraules que es perden en una llengua...

1 comentari:

  1. Sempre m'havia preguntat açò. "Cacho" explicació Rose.
    Una abraçada,
    Nacho

    ResponElimina