Si vols saber el vent d’on ve, mulla’t el dit

“Lo tro és feriment de vapors caldes e seques en àer mogut per combatiment de vents la un contra l'altre, los quals vents són moguts per la ponderositat de les nuus”

Així ens definia Ramon Llull al Llibre de les Meravelles, com es forma un tro a partir dels vapors calents i secs qie hi ha a l’aire i que es mouen per la lluita dels vents, l’un contra l’altre, els quals, al mateix temps, es mouen a causa del pes dels núvols.

Ara, com el xiuxiueig de la música que estos dies ens porta Santa Cecília, ja sentim el xiuxiuejar d’un vent que ens porta el fred.

Vent, un fenomen meteorològic que consistix en un moviment horitzontal de l’aire provocat, sobretot, per la diferència de temperatura entre les diverses capes de l’atmosfera (definició segons el Diccionari català-valencià-balear).

Vent, paraula que prové del llatí (ventu) i amb la qual, la nostra llengua, ha fet nombroses expressions, frases fetes i refranys: “Quan plou, plou, quan neva, neva, quan fa vent, aleshores fa mal temps” (per mostrar el malestar que provoca el vent tot i el mal oratge que porte l’aigua i la neu); “Després del gran vent, corre el gran torrent” (per indicar que després del vent, sol venir la pluja); “Vent xerraire, vent merdaire” (refrany que utilitzem per dir que quan el vent xiula molt, no sol ser perillós), o “Quan passa el vent per la flauta, és hora de fer anar els dits” (que significa que cal aprofiatar les ocasions que es presenten en el moment en què es presenten). I com estos, un munt de refranys populars que els valencians hem anat creant per tal de crear paral•lelismes entre este fenomen i la realitat que ens envolta.

Però també tenim expressions com ara: “ratxada de vent” per indicar una bufada de vent molt intensa i violenta en un breu perìode de temps; “girar-se el vent”, quan volem dir que el vent canvia de direcció; “vent en popa” per referir-se a aquell vent que segix la mateixa direcció que nosaltres; “anar cadascú pel seu vent”, que vol dir que cadascú va de la seua part; “per cap vent del món”, o de cap manera; “anar més que el vent”per dir que es va a una gran velocitat; “córrer mals vents”, és a dir, mals temps; “seguir el vent”, o obrar segons les convinències de cadascú, o “mirar de quin costat ve el vent” per a observar el curs dels esdeveniments i així actuar.

Amb tot, un ampli corpus lèxic que la gent hem anat creant amb el pas del temps i amb l’ús de la llengua. Ara bé, cal tenir en compte que els vents cardinals en són quatre: Tramuntana (si ve del Nord), Llevant (de l’Est), Migjorn (del Sud) i Ponent (de l’Oest). La resta de vents intermedis ja varien de nom segons la zona i els accidents orogràfics de cada terreny, tot i que a la mediterrània i a les illes Balears, prenen els mateixos noms: Gregal (quan el vent bufa del nord-est), Xaloc (del sud-est), Llebeig (del sud-oest) i Mestral (del nord-oest).

Tramuntana: Vent que bufa des del nord i que sol ser molt fred. El seu nom deriva del llatí “transmontana” i significa “a l’altra banda de les muntanyes”. D’ell, deriven refranys populars com ara: “Si plou de tramuntana, plou de bona gana” (ja que després del vent de Tramuntana, sol ploure en quantitat); “Tramuntana per Sant Miquel, tot l’any veuràs el cel” (per a indicar que si el dia assenyalat bufa el vent de Tramuntana, durant la resta d’any el cel estarà ras), o expressions populars, com per exemple: “Bufar més fort que la Tramuntana” (per a referir-se a aquelles persones qui tenen molta vanitat), o “Perdre la Tramuntana de vista” (que significa perdre el nord, l’orientació).

Llevant: Vent que bufa de l’est. El seu nom té l’origen al llatí “levante”, que significa “que s’aixeca”. També fa referència a les terres situades envers el punt per on ix el Sol. Ens ha deixat refranys com ara: “Llevant de matinada, aigua assegurada” (per a indicar la pluja que ve després de bufar el vent del llevant), o “Sol roig, llevant a prop” (és utilitzat per a dir que quan el cel està de color roig, bufarà el vent).

Migjorn: Vent que bufa del sud. El seu nom deriva del llatí vulgar “medio diurno” o “migdia”. El refranyer popular ens ha deixat, entre altres, “Migjorn d’hivern, pluja d’infern”.

Ponent: Vent que bufa de l’oest. El seu nom té l’origen en el llatí “ponente”, que significa “que es pon”, per això, el nom del vent que bufa d’on es pon el Sol. Tenim refranys com per exemple: “Any de ponent, llevant la mou”; “Vent de ponent, vent dolent”; “De Ponent, ni aigua ni vent”, o “Ponent, l’aigua freda i el vi calent”.

Gregal: Vent del nord-est. El seu nom ve del llatí “graecale”, que significa “pertanyent als grecs”. Tenim refranys com ara: “Vent de Gregal, mal!”, o “En Gregal, ni peix ni pardal” (per a indicar que no és un vent favorable ni per a la pesca ni per a la caça).

Xaloc: Vent que bufa del sud-est. L’origen del seu nom és l’àrab “xaluc” o “axxaluc” (amb l’article), per això en algunes zones, el vent és anomenat “aixaloc” o “eixaluc”. El seu significat seria “moviment brusc de la mar”. Ens ha deixat refranys com: “Xaloc, molt mar i peix poc” (ja que produïx un gran moviment i fa difícil la pesca), o “Xaloc, tanca la porta i fes bon foc”.

Llebeig: Vent del sud-oest. El seu nom prové del llatí “libs” i està emparentat amb l’àrab “labaj”, del llatí “libyce”, que significa “a la manera de Líbia”, pel fet de soplar en eixa direcció. D’este vent tenim refranys com ara: “Llebeig, aigua veig”, “Lleveig per a sopar, aigua per a esmorzar” (es considera que quan bufa el vent d’esta direcció, és senyal de pluja), o “Vent de Llebeig, molta mar i peix fresc”.

Mestral: Vent que bufa del nord-oest. L’origen del seu nom està en el llatí “magistrale”, que significa “magistral”. Ens ha deixat refranys com per exemple: “El Mestral és la granera del cel” (quan bufa este vent, arrossega els núvols); “Vent Mestral, entra per la porta i ix pel fumeral”, o “Entre Tots Sants i Nadal, ni boires ni mestral”.

En definitiva, un total de huit vents, de huit paraules, un munt de refranys, de dites, d’expressions. Tot i això, ara, escoltem rere el silenci com canta el vent...