dilluns, 19 de gener de 2009

¡ Quants anys han passat...!

Ens despertàvem dimecres passat amb el Penyagolosa nevat; amb un fred inesperat que ens allunya ja d’eixe airet de fira que va entrar unes setmanes abans; amb una capeta blanca sobre les nostres muntanyes veïnes que ens aporten un paisatge i una il•lusió hivernal, que ja a alguns, ens abellia gaudir després de la calor de l’estiu i de la rutina gelada que ens espera durant este mes de novembre.

I és en este clima gelat però tranquil, quan et quedes a casa llegint, reflexionant, recordant... i te n’adones que de sobte, entre eixes muntanyes nevades que estàs observant allà lluny, entre la Penyeta Roja i el Tossal Gros, hi va nàixer Tombatossals durant una forta tempesta provocada per Bufanúvols.

Tombatossals, un gegant de bon cor, un heroi que tenia la força suficient com per alçar o enderrocar muntanyes, com per a fer i desfer el que es proposava.

Així, quan el rei Barbut el va fer anar a la seua cort, li va mostrar el paisatge que tenien al davant i li digué:

- Salut per a tots i Déu ens la guarde; és desig meu, com dels meus fills, que lo terme que davant teniu, com sapiau i pugau, tornar-lo feu en formós i exuberant; vullc que los fruits i les flors se crien abondo, que l’arbreda sembrada parega solc; siga profitós lo treball; que les grans i les petites feres fuixguen a altres terres, les serps desapareguen... vullc que l’aigua cerqueu d’on n’hi haja, i que aquesta malea mai ma la veja...
- Senyor rei Barbut... sobren raons – va dir Tombatossals-; perdoneu si vos passe al davant, ja sé lo que vós voleu, i dic que tot i més se farà. ¡Sí, se farà! ¡No calia més! – i girant-se cap al terme com un il•luminat, seguia dient: - Aquest aliàs grandíssim, horta rica i esplèndida es tornarà...
- Senyor rei Barbut – va dir Cagueme interrumpint- lo que vós voleu és que arrabassen i tiren fora margallons, puix se veu que asseciats esteu de filloles i cabota; ara voleu albercocs i tarongetes...
- I bona verdura – va dir Bufanúvols -; però permeteu que los “palmitos” no els arrabassen tots... que ne queden per a graneres. (...)

Lluny ens queda este paisatge que Josep Pascual Tirado descrigué al seu llibre Tombatossals. Lluny ens queda el nostre “llaurador lletraferit” que fou col•laborador del Diccionari Català-Valencià-Balear i que va descriure la fundació de la ciutat de Castelló i de les illes Columbretes amb esta aventura apassionant a la quals ens fan viatjar els mitològics personatges de Tombatossals i la seua colla. Lluny ens queda eixe paisatge tan verd i poblat de taronges i d’hortalisses que sempre han caracteritzat la nostra terra... eixa terra que cada dia està més poblada d’urbanitzacions, de camps de golf, de polígons... Eixa terra en què de terra, cada dia, en queda menys.

Lluny de tot açò, doncs, millor seguir mirant el Penyagolosa nevat que ara ens acompanya i gaudir de les muntanyes, dels arbres que allà dalt encara hi ha, de la natura que ens envolta. Millor doncs, agafar un bon llibre esperant que arribe l’hivern i que alguna altra història ens acompanye i ens porte cap a algun lloc fantàstic i apassionant que ens farà viure una aventura en un lloc ideal, amb uns personatges genials i en un temps que sempre quedarà lluny del nostre present.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada