D’AIXÒ, … PARLEM-NE!

Mai no trobes a faltar una persona fins que te n’adones que ja mai tornaràs a estar amb ella…

Fa gaire dotze hores que m’he assabentat de la mort de Vicent. Amic dels meus pares. Per a mi, una persona culta i llesta, interessada pel seu voltant, pel seu país, per la seua llengua.

Una persona que, dins el meu àmbit acadèmic i professional m’ha ensenyat molt. M’ha ensenyat a apreciar el que tenim, el que és nostre.

Ell em va introduir en un món lingüístic que fins el moment m’agradava però no coneixia gaire. Ell em va fer obrir els ulls i descobrir eixe món en el que poc després jo anava a entrar i a dedicar part de la meua vida: la nostra llengua. La nostra literatura.

Moltes xerrades durant els meus primers anys d’universitat amb tu, Vicent, em van fer valorar la llengua com a patrimoni únic i exclusiu que tan sols podem tenir i gaudir uns pocs ciutadans d’esta nació on vivim. I és per això, i per tu, i per tot el que m’has ensenyat, que a partir d’ara, voldria tornar-te tot eixe llegat des d’estes línies. És per tu, doncs, que “d’això, ... en seguirem parlant!!” I algun dia, qui sap on, tornarem a tindre eixes converses al bar, amb els teus quaderns de Ruaix, amb la teua gramàtica de Sanchis Guarner, i amb unes servilletes plenes d’anotacions teues, per seguir parlant, per seguir ensenyant-me.