“Hace muchos años, en casi todas las casas había un telar para hacer la ropa.
Un día, un señor pensó:
“mandaré construir unos telares muy grandes, los pondré todos en una nave, y llamaré a las mujeres para que vengan q tejer en mi nave y con mis telares”.
Fue así como se construyó una fábrica de telares; hubo otros a los que les gustó la idea y también lo hicieron.
Muchas mujeres se fueron a las fábricas a tejer y los dueños les daban dinero por su trabajo.
En la fábrica no tejían como en casa: las herramientas eran más grandes, tenían que estar muchas horas. Las telas que tejían eran piezas muy largas que luego se vendían en los trozos que la gente necesitaba.
Antes, cuando trabajaban en casa, lo hacían a ratos, después de acabar otras tareas que siempre había en ella, como hacer las camas, las comida para la familia, la limpieza, etc.
Iban tejiendo poco a poco, descansaban y al día siguiente seguían tejiendo; así día tras día hasta tener la pieza que necesitaban.
El trabajo en la fábrica no era igual. Entraban de madrugada, se pasaban el día tejiendo y tejiendo, sin descanso, sin poder halas unas con otras de lo que les gustaba o no, de por qué estaban alegres o tristes, del trabajo que tenían que seguir haciendo cuando volvían a casa, de sus hijas y de sus hijos...
En aquellas fábricas también trabjaban hombres.
Ellos cobraban más dinero, se les pagaba más que a las mujeres aunque estuvieran trabajando las mismas horas. Su trabajo consistía en cargar bobinas, llevar los carros, otros sólo vigilaban que se trabajara, que nadie se parase.
Cuando ellos salían de las fábricas, la madre, las hermanas o las esposas, les tenían la comida preparada en casa, la ropa limpia, la cama hecha. Descansaban charlando con otros hombres.
Cuando ellas salían, aprovechaban el camino hasta sus casas para hablar unas con otras.
Comenzaron a contarse que no podían seguir con tantas horas de trabajo, cobrando, además menos que los hombres por igual tiempo de trabajo y decidieron que había que hablar con el dueño de su fábrica.
Pero al dueño no le interesaba escucharlas, ni que trabajasen menos horas, ni saber la razón de que muchas de ellas cayesen enfermas, ni tener que pagarles más..., no quiso escucharlas.
Las mujeres decidieron hacer algo; se pusieron de acuerdo para no salir de la fábrica, aunque les apeteciera más estar en casa, hasta que el dueño las escuchara.
Allí se quedaron todas juntas encerradas. Pero quien no podía verlas unidas, quemó la fábrica cuando ellas estaban dentro.
Todo ardió: telas, hilos telares.
Algunas mujeres pudieron salir, pero 129 murieron quemadas y asfixiadas.
Esto ocurrió un 8 de marzo.
Una de las telas que tejían era de color violeta.
Por todo esto, el 8 de marzo y el color violeta son recuerdos cariñosos hacia aquellas mujeres. Les damos las gracias por ser tan valientes y por enseñar a unirnos para defendernos.
Desde entonces, muchas mujeres y en muchos países, nos juntamos protestamos por todo lo que es injusto. Luchamos organizando manifestaciones, charlas, escribiendo, etc.
También como ellas y otras mujeres, intentamos mejorar día a día nuestras vidas y las de los que nos rodean.
Y por eso el 8 de marza se nos oirá decir:
¡viva las mujeres!”
Està clar: el que sembla un conte per a nens i nenes és una història real, un fet verídic que, com bé ens relata l'Asociación de Mujeres de Cantabria, va ocórrer el 8 de març del 1908 a la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York.
Treballadores d'esta fàbrica van decidir declarar-se en vaga i tancar-se a la fàbrica davant la negativa del propietari a assumir les seves reivindicacions. Aquest però, va bloquejar totes les portes i hi va prendre foc. Així, més d'un centenar de dones van morir carbonitzades.
Un any més tard però, el 8 de març del 1909, es va convocar una massiva manifestació en la qual van participar dones i sufragistes, i en la qual es reivindicava una millora en les condicions laborals, així com el dret al vot. Així doncs, començà a activar-se la consciència feminista i a poc a poc, va anar difonent-se arreu del món fins l'actualitat quan, malgrat ja hem aconseguit el dret al vot, no hem aconseguit l'estabilitat en la societat, per la qual cosa seguim veient dones maltractades, dones sense treball, dones amb por.
Fem que aquesta lluita començada ara fa gairebé un segle ens porte a un altre món. Perquè encara segueixen vigents les estructures creades per la societat que va instituir la divisió social del treball pels motius de sexe i de violència de gènere que açò comporta.
Volem començar demanant una educació bàsica que ensenye a lluitar per aconseguir una igualtat real amb un canvi de valors, passar d'una societat individualista i discriminatòria a una de solidària i igualitària.
Seguirem lluitant perquè hi quede ben clar que les dones no som objectes sexuals ni tampoc no “mujeres florero”. Volem que se'ns respecte, que se'ns escolte, que se'ns tinga en compte, que tinguem els drets que mereixem, que tinguem treballs i salaris dignes, que se'ns valore.
En definitiva, tan sols volem un món que estiga ben repartit, un món sense diferències classistes, racials ni sexuals. Un món millor.
Manifestem-se doncs, per solucionar tot açò. Però aquesta situació no la canviarem si no lluitem tots junts, homes i dones units en un mateix projecte que, malgrat puguem recordar tots unts cada 8 de març, fique en pràctica cadascú de nosaltres, un a un, dia a dia, perquè molt aviat puguem celebrar definitivament, el triom per la nostra emancipació.
Roser GP: manifest 8 de març del 2004 – Onda –
diumenge, 8 de març del 2009
dimecres, 18 de febrer del 2009
nous escrits
hola a tots els amics del bloc!!
sóc conscient que fa temps que no escric, he estat un tant agobiada pel treball i un altre tant baixa de salut. Promet tornar a escriure aviat.
mentrestant, si algú té algun dubte d'alguna paraula o expressió, que m'ho deixe en els comentaris i promet estudiar el seu origen i significat i penjar-lo (en el bloc, clar!!).
estaria bé que tots col·laboràrem, no??
gracietes per entrar i fins prompte!!
sóc conscient que fa temps que no escric, he estat un tant agobiada pel treball i un altre tant baixa de salut. Promet tornar a escriure aviat.
mentrestant, si algú té algun dubte d'alguna paraula o expressió, que m'ho deixe en els comentaris i promet estudiar el seu origen i significat i penjar-lo (en el bloc, clar!!).
estaria bé que tots col·laboràrem, no??
gracietes per entrar i fins prompte!!
diumenge, 8 de febrer del 2009
A qui has de donar dinar, no li planyes l’esmorzar
Comencem l’any amb uns dies gelats i de pluja que ens obliguen a reprendre el treball després de tants dies de festes i de vacances. Enrere deixem un 2008 que vam encetar amb brindis i il•lusions; deixem records, sentiments... deixem un any però, que sumem a la nostra vida. Comencem, doncs, a pensar en este 2009, en les festes, en el treball, en la realitat que ens obliga a viure el present, i així, continuem allí on ens vam quedar i donem gràcies per estar un any més.
Nosaltres, que setmana rere setmana ens interessem per la llengua, dedicarem este article a la vacil•lació de l’ús entre “almorzar” i “esmorzar”. Ús polèmic per allò de l’estàndard i del col•loquial, per allò del que està ben dit i el que no.
Almorzar, mot molt antic emprat pels mossàrabs que habitaven les nostres terres abans de la conquesta de Jaume I i per tant, paraula genuïnament valenciana que també podem trobar escrita com a “almorçar” o “almorsar”.
Mostres d’este ús el trobem, entre d’altres, al Llibre d’Evast e Blanquerna, de Ramon Llull, escrit en el segle XIII: “Aloma donà a son fill Blanquerna (...) a almorsar carn rostida (...) e dix-li que als infants no deu hom donar a almorzar dematí sino pa tan solament(...)”; també als sermons del valencià Sant Vicent Ferrer: “¿E perquè no almorzariem per lo matí, e beuriem hun poch?”, i al llibre Spill de Jaume Roig, del segle XV: “Havent menjat | e almorçat | ya dematí (…)”.
És palés doncs, que durant els primers escrits en la nostra llengua s’empraven estes tres formes indistintament.
Ara bé, posteriorment ja ens apareix la forma esmorzar, per exemple al segle XIX, Milà i Fontantals escriu al Romancer català: “Mentr' estavan esmorsant(…)”, i Jaume Massó, al Croquis pirinencs, diu: “No tinc record d'altre esmorzar tant saborós”.
A la vista està que al segle XIX però, l’ús d’eixe almorzar havia evolucionat a esmorzar.
Així, se’ns obri un fum de dubtes per l’ús entre el mot valencià almorzar i la paraula que se’n deriva bé per influència del castellà, bé per l’evolució del llatí admordium (paraula derivada d’admordere, que significa “mossegar” i que finalment evolucionaria en l’actual esmorzar (admorditiare) ), o bé per la contracció de l’article al de l’àrab amb el substantiu llatí morsus (que significa “mos”).
Amb tot, una única cosa ens queda clara: un bon esmorzar, estalvia un bon dinar.
Nosaltres, que setmana rere setmana ens interessem per la llengua, dedicarem este article a la vacil•lació de l’ús entre “almorzar” i “esmorzar”. Ús polèmic per allò de l’estàndard i del col•loquial, per allò del que està ben dit i el que no.
Almorzar, mot molt antic emprat pels mossàrabs que habitaven les nostres terres abans de la conquesta de Jaume I i per tant, paraula genuïnament valenciana que també podem trobar escrita com a “almorçar” o “almorsar”.
Mostres d’este ús el trobem, entre d’altres, al Llibre d’Evast e Blanquerna, de Ramon Llull, escrit en el segle XIII: “Aloma donà a son fill Blanquerna (...) a almorsar carn rostida (...) e dix-li que als infants no deu hom donar a almorzar dematí sino pa tan solament(...)”; també als sermons del valencià Sant Vicent Ferrer: “¿E perquè no almorzariem per lo matí, e beuriem hun poch?”, i al llibre Spill de Jaume Roig, del segle XV: “Havent menjat | e almorçat | ya dematí (…)”.
És palés doncs, que durant els primers escrits en la nostra llengua s’empraven estes tres formes indistintament.
Ara bé, posteriorment ja ens apareix la forma esmorzar, per exemple al segle XIX, Milà i Fontantals escriu al Romancer català: “Mentr' estavan esmorsant(…)”, i Jaume Massó, al Croquis pirinencs, diu: “No tinc record d'altre esmorzar tant saborós”.
A la vista està que al segle XIX però, l’ús d’eixe almorzar havia evolucionat a esmorzar.
Així, se’ns obri un fum de dubtes per l’ús entre el mot valencià almorzar i la paraula que se’n deriva bé per influència del castellà, bé per l’evolució del llatí admordium (paraula derivada d’admordere, que significa “mossegar” i que finalment evolucionaria en l’actual esmorzar (admorditiare) ), o bé per la contracció de l’article al de l’àrab amb el substantiu llatí morsus (que significa “mos”).
Amb tot, una única cosa ens queda clara: un bon esmorzar, estalvia un bon dinar.
dimecres, 4 de febrer del 2009
El final de la història...
Fins ací, els escrits que vaig escriure per a EL FULL i que es van publicar. No obstant, se'm va quedar un sense publicar perquè van tancar una setmana abans de la meua previsió i se'm va quedar el pròxim que penjaré.
Gracietes a tots els que m'haveu seguit des del blog perquè no compràveu EL FULL!!
En seguirem parlant!!
Gracietes a tots els que m'haveu seguit des del blog perquè no compràveu EL FULL!!
En seguirem parlant!!
dimecres, 28 de gener del 2009
D’això..., n’hem parlat!!
Gairebé jo no tindria ni un any de vida. Ni tan sols vivia a Onda. Ni recorde tampoc el moment en què el domicili de la meua família va canviar d’una gran avinguda de Barcelona a un estret carrer d’Onda. Tan sols em queden pinzellades de records jugant al carrer Sant Joaquín amb els néts del “sinyo” Pepe i de la “sinyo” Maria.
Al carrer, estret i sense gaire llum, tan sols girant el cantó des de la plaça de l’Ajuntament, es llegia IMPRENTA, si no recorde mal, en lletres majúscules de color roig i sobre un fons blanc. Enfront, hi vivia jo.
Eren temps de jugar al carrer però nosaltres, a més a més, gaudíem de la planta baixa dels veïns, que quan venien les bessones i els seus germans, podíem entrar a jugar entre els amagatalls d’antigues màquines. Supose que en aquells moments, allí ja només hi quedaven marques del passat d’aquella empresa familiar que jo tan sols coneixia per ells i per El Full.
Han passat molts anys. Al carrer Sant Joaquín ja no hi ha el rètol d’IMPRENTA; la façana de cal “sinyo” Pepe Castañ ja no és igual; i supose, que a aquella planta baixa on hi jugàvem, ja no hi quedarà res d’aquells dies. Ni tampoc jo ja no visc allí. Quants canvis...
El 29 de setembre jo vaig començar a col•laborar amb El Full per un compromís que vaig agafar després de la mort d’un vell amic, d’un bon mestre.
Ara, tres mesos després, i a les portes de complir els vint-i set anys, El Full ha decidit acabar la seua tasca com a informadors locals, ja que la seua missió ja ha estat complerta. Han sigut molts anys de treball, d’esforços i d’informació setmanalment que el poble d’Onda us ha agraït, entre d’altres maneres, atorgant-vos el premi de Seny Onder, i com no, confiant en vosaltres i llegint-vos cada dimecres a la nit.
Jo, des d’estes línies que ja no tenen res a veure amb el que fins ara he estat escrivint per a vosaltres, he de dir-vos que sempre tindré en la ment aquell titolar que deia... “Fira 2000: festa i aigua”. Un any que, tot i haver estat passat per aigua, mai no oblidaré però que a més a més, sempre us recordaré al meu costat amb fotos i entrevistes.
Us done les gràcies a tot l’equip de redacció per haver-me donat l’oportunitat d’haver escrit en El Full, i per això em sent molt orgullosa de plegar amb vosaltres i tancar, tots junts, les pàgines d’esta història; però també us done l’enhorabona per tota la tasca que heu fet durant estos anys, dia rere dia, setmana rere setmana, perquè jo, a l’igual que molta gent del poble, he crescut amb vosaltres. Bon any a tots i fins sempre!!
Amics, companys:
ara us deixe aquests mots
terrosos encara.
Els he tret de la terra,
i són per a vosaltres:
els he trets
amb gran amor,
amb gran afany
de la mateixa terra que ens corona. (…)
Vicent Andrés Estellés.
Al carrer, estret i sense gaire llum, tan sols girant el cantó des de la plaça de l’Ajuntament, es llegia IMPRENTA, si no recorde mal, en lletres majúscules de color roig i sobre un fons blanc. Enfront, hi vivia jo.
Eren temps de jugar al carrer però nosaltres, a més a més, gaudíem de la planta baixa dels veïns, que quan venien les bessones i els seus germans, podíem entrar a jugar entre els amagatalls d’antigues màquines. Supose que en aquells moments, allí ja només hi quedaven marques del passat d’aquella empresa familiar que jo tan sols coneixia per ells i per El Full.
Han passat molts anys. Al carrer Sant Joaquín ja no hi ha el rètol d’IMPRENTA; la façana de cal “sinyo” Pepe Castañ ja no és igual; i supose, que a aquella planta baixa on hi jugàvem, ja no hi quedarà res d’aquells dies. Ni tampoc jo ja no visc allí. Quants canvis...
El 29 de setembre jo vaig començar a col•laborar amb El Full per un compromís que vaig agafar després de la mort d’un vell amic, d’un bon mestre.
Ara, tres mesos després, i a les portes de complir els vint-i set anys, El Full ha decidit acabar la seua tasca com a informadors locals, ja que la seua missió ja ha estat complerta. Han sigut molts anys de treball, d’esforços i d’informació setmanalment que el poble d’Onda us ha agraït, entre d’altres maneres, atorgant-vos el premi de Seny Onder, i com no, confiant en vosaltres i llegint-vos cada dimecres a la nit.
Jo, des d’estes línies que ja no tenen res a veure amb el que fins ara he estat escrivint per a vosaltres, he de dir-vos que sempre tindré en la ment aquell titolar que deia... “Fira 2000: festa i aigua”. Un any que, tot i haver estat passat per aigua, mai no oblidaré però que a més a més, sempre us recordaré al meu costat amb fotos i entrevistes.
Us done les gràcies a tot l’equip de redacció per haver-me donat l’oportunitat d’haver escrit en El Full, i per això em sent molt orgullosa de plegar amb vosaltres i tancar, tots junts, les pàgines d’esta història; però també us done l’enhorabona per tota la tasca que heu fet durant estos anys, dia rere dia, setmana rere setmana, perquè jo, a l’igual que molta gent del poble, he crescut amb vosaltres. Bon any a tots i fins sempre!!
Amics, companys:
ara us deixe aquests mots
terrosos encara.
Els he tret de la terra,
i són per a vosaltres:
els he trets
amb gran amor,
amb gran afany
de la mateixa terra que ens corona. (…)
Vicent Andrés Estellés.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
