hola a tots els amics del bloc!!
sóc conscient que fa temps que no escric, he estat un tant agobiada pel treball i un altre tant baixa de salut. Promet tornar a escriure aviat.
mentrestant, si algú té algun dubte d'alguna paraula o expressió, que m'ho deixe en els comentaris i promet estudiar el seu origen i significat i penjar-lo (en el bloc, clar!!).
estaria bé que tots col·laboràrem, no??
gracietes per entrar i fins prompte!!
dimecres, 18 de febrer del 2009
diumenge, 8 de febrer del 2009
A qui has de donar dinar, no li planyes l’esmorzar
Comencem l’any amb uns dies gelats i de pluja que ens obliguen a reprendre el treball després de tants dies de festes i de vacances. Enrere deixem un 2008 que vam encetar amb brindis i il•lusions; deixem records, sentiments... deixem un any però, que sumem a la nostra vida. Comencem, doncs, a pensar en este 2009, en les festes, en el treball, en la realitat que ens obliga a viure el present, i així, continuem allí on ens vam quedar i donem gràcies per estar un any més.
Nosaltres, que setmana rere setmana ens interessem per la llengua, dedicarem este article a la vacil•lació de l’ús entre “almorzar” i “esmorzar”. Ús polèmic per allò de l’estàndard i del col•loquial, per allò del que està ben dit i el que no.
Almorzar, mot molt antic emprat pels mossàrabs que habitaven les nostres terres abans de la conquesta de Jaume I i per tant, paraula genuïnament valenciana que també podem trobar escrita com a “almorçar” o “almorsar”.
Mostres d’este ús el trobem, entre d’altres, al Llibre d’Evast e Blanquerna, de Ramon Llull, escrit en el segle XIII: “Aloma donà a son fill Blanquerna (...) a almorsar carn rostida (...) e dix-li que als infants no deu hom donar a almorzar dematí sino pa tan solament(...)”; també als sermons del valencià Sant Vicent Ferrer: “¿E perquè no almorzariem per lo matí, e beuriem hun poch?”, i al llibre Spill de Jaume Roig, del segle XV: “Havent menjat | e almorçat | ya dematí (…)”.
És palés doncs, que durant els primers escrits en la nostra llengua s’empraven estes tres formes indistintament.
Ara bé, posteriorment ja ens apareix la forma esmorzar, per exemple al segle XIX, Milà i Fontantals escriu al Romancer català: “Mentr' estavan esmorsant(…)”, i Jaume Massó, al Croquis pirinencs, diu: “No tinc record d'altre esmorzar tant saborós”.
A la vista està que al segle XIX però, l’ús d’eixe almorzar havia evolucionat a esmorzar.
Així, se’ns obri un fum de dubtes per l’ús entre el mot valencià almorzar i la paraula que se’n deriva bé per influència del castellà, bé per l’evolució del llatí admordium (paraula derivada d’admordere, que significa “mossegar” i que finalment evolucionaria en l’actual esmorzar (admorditiare) ), o bé per la contracció de l’article al de l’àrab amb el substantiu llatí morsus (que significa “mos”).
Amb tot, una única cosa ens queda clara: un bon esmorzar, estalvia un bon dinar.
Nosaltres, que setmana rere setmana ens interessem per la llengua, dedicarem este article a la vacil•lació de l’ús entre “almorzar” i “esmorzar”. Ús polèmic per allò de l’estàndard i del col•loquial, per allò del que està ben dit i el que no.
Almorzar, mot molt antic emprat pels mossàrabs que habitaven les nostres terres abans de la conquesta de Jaume I i per tant, paraula genuïnament valenciana que també podem trobar escrita com a “almorçar” o “almorsar”.
Mostres d’este ús el trobem, entre d’altres, al Llibre d’Evast e Blanquerna, de Ramon Llull, escrit en el segle XIII: “Aloma donà a son fill Blanquerna (...) a almorsar carn rostida (...) e dix-li que als infants no deu hom donar a almorzar dematí sino pa tan solament(...)”; també als sermons del valencià Sant Vicent Ferrer: “¿E perquè no almorzariem per lo matí, e beuriem hun poch?”, i al llibre Spill de Jaume Roig, del segle XV: “Havent menjat | e almorçat | ya dematí (…)”.
És palés doncs, que durant els primers escrits en la nostra llengua s’empraven estes tres formes indistintament.
Ara bé, posteriorment ja ens apareix la forma esmorzar, per exemple al segle XIX, Milà i Fontantals escriu al Romancer català: “Mentr' estavan esmorsant(…)”, i Jaume Massó, al Croquis pirinencs, diu: “No tinc record d'altre esmorzar tant saborós”.
A la vista està que al segle XIX però, l’ús d’eixe almorzar havia evolucionat a esmorzar.
Així, se’ns obri un fum de dubtes per l’ús entre el mot valencià almorzar i la paraula que se’n deriva bé per influència del castellà, bé per l’evolució del llatí admordium (paraula derivada d’admordere, que significa “mossegar” i que finalment evolucionaria en l’actual esmorzar (admorditiare) ), o bé per la contracció de l’article al de l’àrab amb el substantiu llatí morsus (que significa “mos”).
Amb tot, una única cosa ens queda clara: un bon esmorzar, estalvia un bon dinar.
dimecres, 4 de febrer del 2009
El final de la història...
Fins ací, els escrits que vaig escriure per a EL FULL i que es van publicar. No obstant, se'm va quedar un sense publicar perquè van tancar una setmana abans de la meua previsió i se'm va quedar el pròxim que penjaré.
Gracietes a tots els que m'haveu seguit des del blog perquè no compràveu EL FULL!!
En seguirem parlant!!
Gracietes a tots els que m'haveu seguit des del blog perquè no compràveu EL FULL!!
En seguirem parlant!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
