Ha arribat el fred. Arriba l’hivern i els carrers i les botigues s’omplin de llums i d’ornaments. Ja ve Nadal.
És fàcil en estes dates escoltar nadales i poesies. Tatarejar aquella cançó que diu allò de...”la nit de nadal és nit d’alegria...” o aquella que diu...”ha nascut un minyonet ros i blanquet, fill de la Verge Maria és nat en una establia, fum, fum, fum...”.
Jo em quede també en aquell fragment d’un poema de Martí i Pol que diu “(...)només cal que estimeu l’esperit de les coses humils i acosteu, com infants temorosos, els llavis i el cor al nadó del Portal(...).
És temps de pau. Els flocs de neu decoren molts paisatges de l’interior i les persones sembla que ens convertim més solidàries. “Bon Nadal!! Bon Nadal!!”
També la literatura popular ens ha deixat marques d’esta festivitat mitjançant refranys com ara: “El dia dels reis, parlen els estels”, “Menjar raïms pel Cap d’Any, porta diners tot l’any”, “Per Nadal a casa i prop de la brasa”, o “La nit de Nadal, la més clara de l’any”.
Doncs bé, amb totes estes mostres que la nostra literatura ens deixa palesa sobre els “benvolguts” nadals, només em queda esperar que Melcior, Gaspar i Baltasar vinguen carregats de pau, d’amor i de salut i que, malgrat estos temps que vivim, tots puguem somniar que realment, “Jesús és nat al portal” i la pau i la felicitat regnen al nostre voltant.
En seguirem parlant en tornar de les vacances. Bones festes i feliç any nou!!
dilluns, 26 de gener del 2009
dijous, 22 de gener del 2009
La clau és la pau
Article 1
1. Espanya es constituïx en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors (...) la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. (...)
Article 2
La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, (...) i reconeix i garantix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.
Article 3
1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.
(...)
Així comença la Constitució espanyola. Un document signat ara fa trenta anys, quan Adolfo Suárez presidia el govern espanyol, quan ens obríem camí per eixir d’una dictadura i quan els partits polítics que representaven el congrés en eixos moments, es van unir i es van ficar d’acord per redactar i portar endavant eixe document.
Així doncs, Gabriel Cisneros, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez Llorca com a representants d’UCD; Manuel Fraga com a representant d’Alianza Popular; Gregorio Peces-Barba, per part del PSOE; Jordi Solé Tura per part del Partido Comunista Español, i Miquel Roca com a representant dels catalans, per part de Convergència i Unió, redactaren tots a una l’avantprojecte del que acabaria sent la Constitució que poc temps deprés, unificaria els espanyols i defensaria i protegiria el que fins ara no havia estat ben vist per un ampli sector de la societat: les diverses cultures, les diverses nacionalitats, les diverses llengües.
Han passat molts anys des d’aquell naixement, però queda ja palesa la intenció dels seus pares: fer que puguera adaptar-se a tots els espanyols i unificar-los donant valor a les llengües autònomes, així com donar-los respecte i protecció.
Per tant, defensarem un estat plurilingüe, amb diverses nacionalitats, diverses cultures i diverses llengües però, on tothom serà respectat per pertànyer a una determinada cultura o per parlar una llengua en concret.
Ara bé: si Espanya, com bé diu la Constitució, té el deure de lluitar a favor de la “llibertat, de la justícia, de la igualtat i del pluralisme polític”, caldria, durant uns instants, refelexionar si a hores d’ara, tots i cadascun de nosaltres som, o seríem capaços de defensar i lluitar per estos valors, a l’igual que en un determinat moment de la història, els diversos partits polítics es van ficar d’acord i van ser tots u sol per tal de redactar una constitució, poder aprovar-la i per últim, ficar-la en marxa.
Perquè una cosa ens queda clara: si al llarg de trenta anys, una persona canvia i a poc a poc es fa major, també una societat al llarg de trenta anys evoluciona i un document, amb trenta anys, es pot quedar desfassat. Per tant, si tot ha anat canviat durant estos trenta anys llevat de la Constitució, seria convenient reflexionar si caldria actualitzar-la i fer-li les reformes addients.
Però, perquè això passe, no ho oblidem, tots hauríem de ser capaços de lluitar i defensar eixos valors que se citen en estos articles i respectar-nos tots, sense prejudicis polítics, ideològics ni lingüístics, i així, tornar a ser una unitat disposada a reformar la Carta Magna i adaptar-la doncs, a la societat actual.
Així, amb el respecte a la diversitat, i amb llibertat, justícia i igualtat, cada habitant defensarà el seu poble i cadascú parlarà la seua llengua.
1. Espanya es constituïx en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors (...) la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. (...)
Article 2
La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, (...) i reconeix i garantix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.
Article 3
1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.
(...)
Així comença la Constitució espanyola. Un document signat ara fa trenta anys, quan Adolfo Suárez presidia el govern espanyol, quan ens obríem camí per eixir d’una dictadura i quan els partits polítics que representaven el congrés en eixos moments, es van unir i es van ficar d’acord per redactar i portar endavant eixe document.
Així doncs, Gabriel Cisneros, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez Llorca com a representants d’UCD; Manuel Fraga com a representant d’Alianza Popular; Gregorio Peces-Barba, per part del PSOE; Jordi Solé Tura per part del Partido Comunista Español, i Miquel Roca com a representant dels catalans, per part de Convergència i Unió, redactaren tots a una l’avantprojecte del que acabaria sent la Constitució que poc temps deprés, unificaria els espanyols i defensaria i protegiria el que fins ara no havia estat ben vist per un ampli sector de la societat: les diverses cultures, les diverses nacionalitats, les diverses llengües.
Han passat molts anys des d’aquell naixement, però queda ja palesa la intenció dels seus pares: fer que puguera adaptar-se a tots els espanyols i unificar-los donant valor a les llengües autònomes, així com donar-los respecte i protecció.
Per tant, defensarem un estat plurilingüe, amb diverses nacionalitats, diverses cultures i diverses llengües però, on tothom serà respectat per pertànyer a una determinada cultura o per parlar una llengua en concret.
Ara bé: si Espanya, com bé diu la Constitució, té el deure de lluitar a favor de la “llibertat, de la justícia, de la igualtat i del pluralisme polític”, caldria, durant uns instants, refelexionar si a hores d’ara, tots i cadascun de nosaltres som, o seríem capaços de defensar i lluitar per estos valors, a l’igual que en un determinat moment de la història, els diversos partits polítics es van ficar d’acord i van ser tots u sol per tal de redactar una constitució, poder aprovar-la i per últim, ficar-la en marxa.
Perquè una cosa ens queda clara: si al llarg de trenta anys, una persona canvia i a poc a poc es fa major, també una societat al llarg de trenta anys evoluciona i un document, amb trenta anys, es pot quedar desfassat. Per tant, si tot ha anat canviat durant estos trenta anys llevat de la Constitució, seria convenient reflexionar si caldria actualitzar-la i fer-li les reformes addients.
Però, perquè això passe, no ho oblidem, tots hauríem de ser capaços de lluitar i defensar eixos valors que se citen en estos articles i respectar-nos tots, sense prejudicis polítics, ideològics ni lingüístics, i així, tornar a ser una unitat disposada a reformar la Carta Magna i adaptar-la doncs, a la societat actual.
Així, amb el respecte a la diversitat, i amb llibertat, justícia i igualtat, cada habitant defensarà el seu poble i cadascú parlarà la seua llengua.
Mes de desembre, mes de les festes
S’apropa el Nadal i només hem de fixar-nos en els llums que ja il•luminen els nostres carrers, en l’esperit que hi ha hagut el darrer cap de setmana a la plaça d’Espanya; els xiquets ja assagen les seues nadales a les escoles, i els supermercats, ja s’omplin de torrons i polvorons.
Si fem una ullada a la història de la nostra literatura, també veiem una àmplia mostra d’eixe esperit del Nadal, mostra que he intentat reflexar amb un recull de poemes i fragments que ens parlen d’estes festes tan especials. Així, poetes dels segles XVII i XVIII, o Jacint Verdaguer ja al segle XIX, o nombrosos poetes del segle XX com ara Manent, Maragall o Martí i Pol ens descriuen els seus sentiments, la seua visió, els seus nadals...
Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s’estenen,
a la llum de la posta suaus s’encenen
i de la nit deixen veure algun estel.
És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar(...).
Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats(...).
Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i el tres Reis i l’estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la Cova(...).
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i el tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’Infant i de tots en la nit de la gran meravella.
Cantem tots, cantem
la ditxa, la glòria,
l’amor, la memòria.
Cantem tots, cantem
de l’infantet l’amor,
de la mare la glòria,
dels dos la memòria.
Cantem tots, cantem
la ditxa, la glòria de Betlem(...).
Vindrà la nit del gran misteri
i haureu de treballar fins que el darrer
toc de sirena us alliberi.
Aleshores esclatarà la joia:
Bon Nadal! Bon Nadal! (...)
Per una nit oblideu-vos de tot:
dels deutes, de la feina, de la gent,
i canteu com infants
les cançons inefables
i confieu que tot serà més pur
d'ara endavant(...).
(...)Per qualsevol camí de llum
arribareu al Portal.
És tan clara la nit i tan pura!
Només cal que us deixeu gronxolar,
com l’Infant (...).
Només cal que estimeu l’esperit
de les coses humils
i acosteu, com infants temorosos,
els llavis i el cor al Nadó del Portal
i ja per sempre restareu ancorats
a la platja de llum de la nit de Nadal(...).
Del fons de la plana
veníem sorruts.
Hi havia una estrella
segons els llanuts.
Passàvem de pressa
davant un portal.
A dins celebraven
la nit de Nadal(...).
Al mig de la plaça
cantàvem cançons.
Menjàvem per força
neules i torrons.
Tot era silenci
enllà dels carrers(...).
Fugíem pels rostos
i ja era Nadal.
(...)D’un Noi de Betlem
amorós los parla,
que adoraren junts
pastors i monarques(...).
(...)Estrella benvolguda,
astre misteriós,
al món claves la vinguda
d’un Rei meravellós(...).
Gosen ja la presència
de l’Infant que han cercat,
admiren sa indigència,
adoren sa majestat.
Lliberals, llur riquesa
empleant en presents,
i als peus de la pobresa
posen or, mirra i encens(...).
Pareix fill de Maria,
pareix dolç Salvador!
En tot temps, ànima pia,
consumeix-te de amor.
Si fem una ullada a la història de la nostra literatura, també veiem una àmplia mostra d’eixe esperit del Nadal, mostra que he intentat reflexar amb un recull de poemes i fragments que ens parlen d’estes festes tan especials. Així, poetes dels segles XVII i XVIII, o Jacint Verdaguer ja al segle XIX, o nombrosos poetes del segle XX com ara Manent, Maragall o Martí i Pol ens descriuen els seus sentiments, la seua visió, els seus nadals...
Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs: no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s’estenen,
a la llum de la posta suaus s’encenen
i de la nit deixen veure algun estel.
És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar(...).
Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats(...).
Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i el tres Reis i l’estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la Cova(...).
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i el tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’Infant i de tots en la nit de la gran meravella.
Cantem tots, cantem
la ditxa, la glòria,
l’amor, la memòria.
Cantem tots, cantem
de l’infantet l’amor,
de la mare la glòria,
dels dos la memòria.
Cantem tots, cantem
la ditxa, la glòria de Betlem(...).
Vindrà la nit del gran misteri
i haureu de treballar fins que el darrer
toc de sirena us alliberi.
Aleshores esclatarà la joia:
Bon Nadal! Bon Nadal! (...)
Per una nit oblideu-vos de tot:
dels deutes, de la feina, de la gent,
i canteu com infants
les cançons inefables
i confieu que tot serà més pur
d'ara endavant(...).
(...)Per qualsevol camí de llum
arribareu al Portal.
És tan clara la nit i tan pura!
Només cal que us deixeu gronxolar,
com l’Infant (...).
Només cal que estimeu l’esperit
de les coses humils
i acosteu, com infants temorosos,
els llavis i el cor al Nadó del Portal
i ja per sempre restareu ancorats
a la platja de llum de la nit de Nadal(...).
Del fons de la plana
veníem sorruts.
Hi havia una estrella
segons els llanuts.
Passàvem de pressa
davant un portal.
A dins celebraven
la nit de Nadal(...).
Al mig de la plaça
cantàvem cançons.
Menjàvem per força
neules i torrons.
Tot era silenci
enllà dels carrers(...).
Fugíem pels rostos
i ja era Nadal.
(...)D’un Noi de Betlem
amorós los parla,
que adoraren junts
pastors i monarques(...).
(...)Estrella benvolguda,
astre misteriós,
al món claves la vinguda
d’un Rei meravellós(...).
Gosen ja la presència
de l’Infant que han cercat,
admiren sa indigència,
adoren sa majestat.
Lliberals, llur riquesa
empleant en presents,
i als peus de la pobresa
posen or, mirra i encens(...).
Pareix fill de Maria,
pareix dolç Salvador!
En tot temps, ànima pia,
consumeix-te de amor.
dilluns, 19 de gener del 2009
Si vols saber el vent d’on ve, mulla’t el dit
“Lo tro és feriment de vapors caldes e seques en àer mogut per combatiment de vents la un contra l'altre, los quals vents són moguts per la ponderositat de les nuus”
Així ens definia Ramon Llull al Llibre de les Meravelles, com es forma un tro a partir dels vapors calents i secs qie hi ha a l’aire i que es mouen per la lluita dels vents, l’un contra l’altre, els quals, al mateix temps, es mouen a causa del pes dels núvols.
Ara, com el xiuxiueig de la música que estos dies ens porta Santa Cecília, ja sentim el xiuxiuejar d’un vent que ens porta el fred.
Vent, un fenomen meteorològic que consistix en un moviment horitzontal de l’aire provocat, sobretot, per la diferència de temperatura entre les diverses capes de l’atmosfera (definició segons el Diccionari català-valencià-balear).
Vent, paraula que prové del llatí (ventu) i amb la qual, la nostra llengua, ha fet nombroses expressions, frases fetes i refranys: “Quan plou, plou, quan neva, neva, quan fa vent, aleshores fa mal temps” (per mostrar el malestar que provoca el vent tot i el mal oratge que porte l’aigua i la neu); “Després del gran vent, corre el gran torrent” (per indicar que després del vent, sol venir la pluja); “Vent xerraire, vent merdaire” (refrany que utilitzem per dir que quan el vent xiula molt, no sol ser perillós), o “Quan passa el vent per la flauta, és hora de fer anar els dits” (que significa que cal aprofiatar les ocasions que es presenten en el moment en què es presenten). I com estos, un munt de refranys populars que els valencians hem anat creant per tal de crear paral•lelismes entre este fenomen i la realitat que ens envolta.
Però també tenim expressions com ara: “ratxada de vent” per indicar una bufada de vent molt intensa i violenta en un breu perìode de temps; “girar-se el vent”, quan volem dir que el vent canvia de direcció; “vent en popa” per referir-se a aquell vent que segix la mateixa direcció que nosaltres; “anar cadascú pel seu vent”, que vol dir que cadascú va de la seua part; “per cap vent del món”, o de cap manera; “anar més que el vent”per dir que es va a una gran velocitat; “córrer mals vents”, és a dir, mals temps; “seguir el vent”, o obrar segons les convinències de cadascú, o “mirar de quin costat ve el vent” per a observar el curs dels esdeveniments i així actuar.
Amb tot, un ampli corpus lèxic que la gent hem anat creant amb el pas del temps i amb l’ús de la llengua. Ara bé, cal tenir en compte que els vents cardinals en són quatre: Tramuntana (si ve del Nord), Llevant (de l’Est), Migjorn (del Sud) i Ponent (de l’Oest). La resta de vents intermedis ja varien de nom segons la zona i els accidents orogràfics de cada terreny, tot i que a la mediterrània i a les illes Balears, prenen els mateixos noms: Gregal (quan el vent bufa del nord-est), Xaloc (del sud-est), Llebeig (del sud-oest) i Mestral (del nord-oest).
Tramuntana: Vent que bufa des del nord i que sol ser molt fred. El seu nom deriva del llatí “transmontana” i significa “a l’altra banda de les muntanyes”. D’ell, deriven refranys populars com ara: “Si plou de tramuntana, plou de bona gana” (ja que després del vent de Tramuntana, sol ploure en quantitat); “Tramuntana per Sant Miquel, tot l’any veuràs el cel” (per a indicar que si el dia assenyalat bufa el vent de Tramuntana, durant la resta d’any el cel estarà ras), o expressions populars, com per exemple: “Bufar més fort que la Tramuntana” (per a referir-se a aquelles persones qui tenen molta vanitat), o “Perdre la Tramuntana de vista” (que significa perdre el nord, l’orientació).
Llevant: Vent que bufa de l’est. El seu nom té l’origen al llatí “levante”, que significa “que s’aixeca”. També fa referència a les terres situades envers el punt per on ix el Sol. Ens ha deixat refranys com ara: “Llevant de matinada, aigua assegurada” (per a indicar la pluja que ve després de bufar el vent del llevant), o “Sol roig, llevant a prop” (és utilitzat per a dir que quan el cel està de color roig, bufarà el vent).
Migjorn: Vent que bufa del sud. El seu nom deriva del llatí vulgar “medio diurno” o “migdia”. El refranyer popular ens ha deixat, entre altres, “Migjorn d’hivern, pluja d’infern”.
Ponent: Vent que bufa de l’oest. El seu nom té l’origen en el llatí “ponente”, que significa “que es pon”, per això, el nom del vent que bufa d’on es pon el Sol. Tenim refranys com per exemple: “Any de ponent, llevant la mou”; “Vent de ponent, vent dolent”; “De Ponent, ni aigua ni vent”, o “Ponent, l’aigua freda i el vi calent”.
Gregal: Vent del nord-est. El seu nom ve del llatí “graecale”, que significa “pertanyent als grecs”. Tenim refranys com ara: “Vent de Gregal, mal!”, o “En Gregal, ni peix ni pardal” (per a indicar que no és un vent favorable ni per a la pesca ni per a la caça).
Xaloc: Vent que bufa del sud-est. L’origen del seu nom és l’àrab “xaluc” o “axxaluc” (amb l’article), per això en algunes zones, el vent és anomenat “aixaloc” o “eixaluc”. El seu significat seria “moviment brusc de la mar”. Ens ha deixat refranys com: “Xaloc, molt mar i peix poc” (ja que produïx un gran moviment i fa difícil la pesca), o “Xaloc, tanca la porta i fes bon foc”.
Llebeig: Vent del sud-oest. El seu nom prové del llatí “libs” i està emparentat amb l’àrab “labaj”, del llatí “libyce”, que significa “a la manera de Líbia”, pel fet de soplar en eixa direcció. D’este vent tenim refranys com ara: “Llebeig, aigua veig”, “Lleveig per a sopar, aigua per a esmorzar” (es considera que quan bufa el vent d’esta direcció, és senyal de pluja), o “Vent de Llebeig, molta mar i peix fresc”.
Mestral: Vent que bufa del nord-oest. L’origen del seu nom està en el llatí “magistrale”, que significa “magistral”. Ens ha deixat refranys com per exemple: “El Mestral és la granera del cel” (quan bufa este vent, arrossega els núvols); “Vent Mestral, entra per la porta i ix pel fumeral”, o “Entre Tots Sants i Nadal, ni boires ni mestral”.
En definitiva, un total de huit vents, de huit paraules, un munt de refranys, de dites, d’expressions. Tot i això, ara, escoltem rere el silenci com canta el vent...
Així ens definia Ramon Llull al Llibre de les Meravelles, com es forma un tro a partir dels vapors calents i secs qie hi ha a l’aire i que es mouen per la lluita dels vents, l’un contra l’altre, els quals, al mateix temps, es mouen a causa del pes dels núvols.
Ara, com el xiuxiueig de la música que estos dies ens porta Santa Cecília, ja sentim el xiuxiuejar d’un vent que ens porta el fred.
Vent, un fenomen meteorològic que consistix en un moviment horitzontal de l’aire provocat, sobretot, per la diferència de temperatura entre les diverses capes de l’atmosfera (definició segons el Diccionari català-valencià-balear).
Vent, paraula que prové del llatí (ventu) i amb la qual, la nostra llengua, ha fet nombroses expressions, frases fetes i refranys: “Quan plou, plou, quan neva, neva, quan fa vent, aleshores fa mal temps” (per mostrar el malestar que provoca el vent tot i el mal oratge que porte l’aigua i la neu); “Després del gran vent, corre el gran torrent” (per indicar que després del vent, sol venir la pluja); “Vent xerraire, vent merdaire” (refrany que utilitzem per dir que quan el vent xiula molt, no sol ser perillós), o “Quan passa el vent per la flauta, és hora de fer anar els dits” (que significa que cal aprofiatar les ocasions que es presenten en el moment en què es presenten). I com estos, un munt de refranys populars que els valencians hem anat creant per tal de crear paral•lelismes entre este fenomen i la realitat que ens envolta.
Però també tenim expressions com ara: “ratxada de vent” per indicar una bufada de vent molt intensa i violenta en un breu perìode de temps; “girar-se el vent”, quan volem dir que el vent canvia de direcció; “vent en popa” per referir-se a aquell vent que segix la mateixa direcció que nosaltres; “anar cadascú pel seu vent”, que vol dir que cadascú va de la seua part; “per cap vent del món”, o de cap manera; “anar més que el vent”per dir que es va a una gran velocitat; “córrer mals vents”, és a dir, mals temps; “seguir el vent”, o obrar segons les convinències de cadascú, o “mirar de quin costat ve el vent” per a observar el curs dels esdeveniments i així actuar.
Amb tot, un ampli corpus lèxic que la gent hem anat creant amb el pas del temps i amb l’ús de la llengua. Ara bé, cal tenir en compte que els vents cardinals en són quatre: Tramuntana (si ve del Nord), Llevant (de l’Est), Migjorn (del Sud) i Ponent (de l’Oest). La resta de vents intermedis ja varien de nom segons la zona i els accidents orogràfics de cada terreny, tot i que a la mediterrània i a les illes Balears, prenen els mateixos noms: Gregal (quan el vent bufa del nord-est), Xaloc (del sud-est), Llebeig (del sud-oest) i Mestral (del nord-oest).
Tramuntana: Vent que bufa des del nord i que sol ser molt fred. El seu nom deriva del llatí “transmontana” i significa “a l’altra banda de les muntanyes”. D’ell, deriven refranys populars com ara: “Si plou de tramuntana, plou de bona gana” (ja que després del vent de Tramuntana, sol ploure en quantitat); “Tramuntana per Sant Miquel, tot l’any veuràs el cel” (per a indicar que si el dia assenyalat bufa el vent de Tramuntana, durant la resta d’any el cel estarà ras), o expressions populars, com per exemple: “Bufar més fort que la Tramuntana” (per a referir-se a aquelles persones qui tenen molta vanitat), o “Perdre la Tramuntana de vista” (que significa perdre el nord, l’orientació).
Llevant: Vent que bufa de l’est. El seu nom té l’origen al llatí “levante”, que significa “que s’aixeca”. També fa referència a les terres situades envers el punt per on ix el Sol. Ens ha deixat refranys com ara: “Llevant de matinada, aigua assegurada” (per a indicar la pluja que ve després de bufar el vent del llevant), o “Sol roig, llevant a prop” (és utilitzat per a dir que quan el cel està de color roig, bufarà el vent).
Migjorn: Vent que bufa del sud. El seu nom deriva del llatí vulgar “medio diurno” o “migdia”. El refranyer popular ens ha deixat, entre altres, “Migjorn d’hivern, pluja d’infern”.
Ponent: Vent que bufa de l’oest. El seu nom té l’origen en el llatí “ponente”, que significa “que es pon”, per això, el nom del vent que bufa d’on es pon el Sol. Tenim refranys com per exemple: “Any de ponent, llevant la mou”; “Vent de ponent, vent dolent”; “De Ponent, ni aigua ni vent”, o “Ponent, l’aigua freda i el vi calent”.
Gregal: Vent del nord-est. El seu nom ve del llatí “graecale”, que significa “pertanyent als grecs”. Tenim refranys com ara: “Vent de Gregal, mal!”, o “En Gregal, ni peix ni pardal” (per a indicar que no és un vent favorable ni per a la pesca ni per a la caça).
Xaloc: Vent que bufa del sud-est. L’origen del seu nom és l’àrab “xaluc” o “axxaluc” (amb l’article), per això en algunes zones, el vent és anomenat “aixaloc” o “eixaluc”. El seu significat seria “moviment brusc de la mar”. Ens ha deixat refranys com: “Xaloc, molt mar i peix poc” (ja que produïx un gran moviment i fa difícil la pesca), o “Xaloc, tanca la porta i fes bon foc”.
Llebeig: Vent del sud-oest. El seu nom prové del llatí “libs” i està emparentat amb l’àrab “labaj”, del llatí “libyce”, que significa “a la manera de Líbia”, pel fet de soplar en eixa direcció. D’este vent tenim refranys com ara: “Llebeig, aigua veig”, “Lleveig per a sopar, aigua per a esmorzar” (es considera que quan bufa el vent d’esta direcció, és senyal de pluja), o “Vent de Llebeig, molta mar i peix fresc”.
Mestral: Vent que bufa del nord-oest. L’origen del seu nom està en el llatí “magistrale”, que significa “magistral”. Ens ha deixat refranys com per exemple: “El Mestral és la granera del cel” (quan bufa este vent, arrossega els núvols); “Vent Mestral, entra per la porta i ix pel fumeral”, o “Entre Tots Sants i Nadal, ni boires ni mestral”.
En definitiva, un total de huit vents, de huit paraules, un munt de refranys, de dites, d’expressions. Tot i això, ara, escoltem rere el silenci com canta el vent...
Pel novembre, castanyes i nous
Quan novembre ve, abriga’t bé. I és de veres. Ha entrat el fred, tot i que el Sol encara ens vol mostrar la seua última escalfor durant estos darrers dies del mes, abans de l’arribada de l’hivern. És temps, doncs, de castanyes i nous.
Parlàvem en l’article anterior d’eixos trets de la llengua que es perden però en la parla continuen. De paraules que diem sense saber per què. En definitiva, de què les paraules són com les cireres; unes en porten d’altres.
Un exemple d’esta evolució lingüística seria la locució de veres, forma abreujada que ve del mot deveres i que significa “de veritat”.
Esta paraula formaria part de les expressions a deveres, molt emprada pels nostres clàssics però ja no utilitzada en els nostres dies, i de de deveres, encara ben viva entre nosaltres en qualsevol de les seues formes (deveres, de deveres, de veres). Tenim també la forma mallorquina de bon deveres, la forma de l’oriental de debò, o la castellana de veras. Totes elles, amb un mateix significat i totes elles, formes correctes i acceptades per la normativa per a dir que “és veritat”.
Ja al nostre clàssic del segles XV, Tirant lo blanch, ens apareix aquesta locució:
(...)Senyor Capità, yo'm voldria assegurar de vostra mercè que a burles ni a deveres lo que yo us he dit en gran secret no u sabés ma senyora la princesa(...). Fragment que pertany al capítol 254, quan Tirant ja és a l’Imperi Grec i parla amb la Viuda Reposada sobre el seu amor cap a la princesa Carmesina.
Ara bé, esta paraula té el seu origen en l’antic adjectiu ver ( i les seues formes vers, vera, veres), que significava “d’acord amb la veritat”, és a dir, vertader. Un adjectiu que era molt emprat també, pels nostres clàssics, com ara Ramon Llull al Llibre de les meravelles: (...)Aquelles paraules no eren veres(...); o Jaume I a la seua Crònica: (...) E donchs, ver Déus e poderós, vós me podets gardar(...), entre d’altres.
Així doncs, una mostra clara de l’evolució del llatí (vēru) a les llengües romàniques (ver) i una clara evolució, doncs, del pas del temps d’una llengua marcat en les seues paraules, marcat en la seua parla.
Parlàvem en l’article anterior d’eixos trets de la llengua que es perden però en la parla continuen. De paraules que diem sense saber per què. En definitiva, de què les paraules són com les cireres; unes en porten d’altres.
Un exemple d’esta evolució lingüística seria la locució de veres, forma abreujada que ve del mot deveres i que significa “de veritat”.
Esta paraula formaria part de les expressions a deveres, molt emprada pels nostres clàssics però ja no utilitzada en els nostres dies, i de de deveres, encara ben viva entre nosaltres en qualsevol de les seues formes (deveres, de deveres, de veres). Tenim també la forma mallorquina de bon deveres, la forma de l’oriental de debò, o la castellana de veras. Totes elles, amb un mateix significat i totes elles, formes correctes i acceptades per la normativa per a dir que “és veritat”.
Ja al nostre clàssic del segles XV, Tirant lo blanch, ens apareix aquesta locució:
(...)Senyor Capità, yo'm voldria assegurar de vostra mercè que a burles ni a deveres lo que yo us he dit en gran secret no u sabés ma senyora la princesa(...). Fragment que pertany al capítol 254, quan Tirant ja és a l’Imperi Grec i parla amb la Viuda Reposada sobre el seu amor cap a la princesa Carmesina.
Ara bé, esta paraula té el seu origen en l’antic adjectiu ver ( i les seues formes vers, vera, veres), que significava “d’acord amb la veritat”, és a dir, vertader. Un adjectiu que era molt emprat també, pels nostres clàssics, com ara Ramon Llull al Llibre de les meravelles: (...)Aquelles paraules no eren veres(...); o Jaume I a la seua Crònica: (...) E donchs, ver Déus e poderós, vós me podets gardar(...), entre d’altres.
Així doncs, una mostra clara de l’evolució del llatí (vēru) a les llengües romàniques (ver) i una clara evolució, doncs, del pas del temps d’una llengua marcat en les seues paraules, marcat en la seua parla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
